dilluns, 21 de juny del 2010
diumenge, 2 de maig del 2010
Guia del bon estudiant
Tots els alumnes de l’institut hem de saber quina ha de ser la nostra actitud a classe, per això hem de seguir aquestos quatre punts que es tractaran a continuació: no dur aparells electrònics, no eixir al passadís entre classe i classe, no menjar dins de classe i avisar al professor de guàrdia quan no vinga el nostre.
El primer punt és no dur aparells electrònics. Amb açò no ens refermi ni a rellotges, ni a calculadores; sinó a mòbils, cameres, MP3, 4, 5, π, ∞... Encara que estaria bé poder utilitzar-los en alguna assignatura dedicada a la fotografia, al rodatge... però, com que no existeix tal cosa, ens hem de fotre! Això sí, si algú te la necessitat vital d’endur-se’l, ja que és tan essencial per al seu desenvolupament com adolescent en plena “edat del pavo”, que no siga tan intel·ligent de dur-los encesos i amb el volum al màxim, o a la butxaca del pantaló més estret, o els casquets penjant... Si ja eres tan valent com per usar-los a classe davant del professor, has de tindre el pel llarg per poder tapar-te les orelles i estar una mica atent, per si el professor et pregunta alguna cosa, poder contestar-la sense que se n’adone; a més de tindre la consciència de que no estàs a l’habitació de ta casa, sinó a classe, i que no pots ni cantar, ni ballar... Encara que la cançó que esta sonant siga la teua preferida! Així mateix, deurien quedar prohibits els radars detectors de xiclets d’alguns professors.
El segon punt és no eixir al passadís entre classe i classe. Evidentment si has d’anar al bany o a una altra classe que no és on estaves, SÍ! Però en cas contrari, no cal envair el passadís, ja que si que hi ha gent que ha de passar per ahí, i es convertix en tota una Odissea arribar al teu destí, que resulta ser la classe del costat! Inclòs així, et pot costar un retràs!
El tercer punt és no menjar dins de classe, a no ser que sigues diabètic o faça dies que no has menjat degut a una vaga de fam perquè t’has enfadat en els teus pares perquè no et deixen eixir el cap de setmana; però açò no justifica que el menjar siguen llepolies de la cantina, ha de ser algun aliment amb consistència: una barreta energètica, un entrepà, un plat de paella... En el seu defecte, s’accepten les apetines, les jumpers, els doritos... En el cas de que es faça, no cal que s’anuncie a tota la classe rumiant o llegint en veu alta mentre es fa, l’olor que desprèn ja delata l’alumne en qüestió.
El quart i últim punt és avisar al professor de guàrdia quan falte el de l’assignatura que tocava. No funciona apagar les llums i baixar les persianes per fer com ni no hi haguera ningú, els de guàrdia saben que el professor ha faltat i si es presenta un d’ells a classe i veu el panorama pot ser pitjor que donar una classe. Tampoc es vàlid quedar-se tots callats com si estigueren impartint la classe, no és creïble! Igual que tampoc hi ha que ficar-se a cridar, cap professor de guàrdia es creuria que el mestre habitual ens deixa muntar una festa o un concert a classe!
Per tant, per evitar possibles càstigs, mes val seguir les normes... Però com diu la dita: Feta la llei, feta la trampa.
El primer punt és no dur aparells electrònics. Amb açò no ens refermi ni a rellotges, ni a calculadores; sinó a mòbils, cameres, MP3, 4, 5, π, ∞... Encara que estaria bé poder utilitzar-los en alguna assignatura dedicada a la fotografia, al rodatge... però, com que no existeix tal cosa, ens hem de fotre! Això sí, si algú te la necessitat vital d’endur-se’l, ja que és tan essencial per al seu desenvolupament com adolescent en plena “edat del pavo”, que no siga tan intel·ligent de dur-los encesos i amb el volum al màxim, o a la butxaca del pantaló més estret, o els casquets penjant... Si ja eres tan valent com per usar-los a classe davant del professor, has de tindre el pel llarg per poder tapar-te les orelles i estar una mica atent, per si el professor et pregunta alguna cosa, poder contestar-la sense que se n’adone; a més de tindre la consciència de que no estàs a l’habitació de ta casa, sinó a classe, i que no pots ni cantar, ni ballar... Encara que la cançó que esta sonant siga la teua preferida! Així mateix, deurien quedar prohibits els radars detectors de xiclets d’alguns professors.
El segon punt és no eixir al passadís entre classe i classe. Evidentment si has d’anar al bany o a una altra classe que no és on estaves, SÍ! Però en cas contrari, no cal envair el passadís, ja que si que hi ha gent que ha de passar per ahí, i es convertix en tota una Odissea arribar al teu destí, que resulta ser la classe del costat! Inclòs així, et pot costar un retràs!
El tercer punt és no menjar dins de classe, a no ser que sigues diabètic o faça dies que no has menjat degut a una vaga de fam perquè t’has enfadat en els teus pares perquè no et deixen eixir el cap de setmana; però açò no justifica que el menjar siguen llepolies de la cantina, ha de ser algun aliment amb consistència: una barreta energètica, un entrepà, un plat de paella... En el seu defecte, s’accepten les apetines, les jumpers, els doritos... En el cas de que es faça, no cal que s’anuncie a tota la classe rumiant o llegint en veu alta mentre es fa, l’olor que desprèn ja delata l’alumne en qüestió.
El quart i últim punt és avisar al professor de guàrdia quan falte el de l’assignatura que tocava. No funciona apagar les llums i baixar les persianes per fer com ni no hi haguera ningú, els de guàrdia saben que el professor ha faltat i si es presenta un d’ells a classe i veu el panorama pot ser pitjor que donar una classe. Tampoc es vàlid quedar-se tots callats com si estigueren impartint la classe, no és creïble! Igual que tampoc hi ha que ficar-se a cridar, cap professor de guàrdia es creuria que el mestre habitual ens deixa muntar una festa o un concert a classe!
Per tant, per evitar possibles càstigs, mes val seguir les normes... Però com diu la dita: Feta la llei, feta la trampa.
divendres, 30 d’abril del 2010
¿Y ahora qué pasa, eh?
"-¿Y ahora qué pasa, eh?
Estábamos yo, Alex, y mis tres drugos, Pete, Georgie y el Lerdo, que realmente era lerdo, sentados en el bar lácteo Korova, exprimiéndonos los rasudoques y decidiendo qué podríamos hacer esa noche, en un invierno oscuro, helado y bastardo aunque seco. El bar lácteo Korova era un mesto donde servían leche-plus, y quizás ustedes, oh hermanos míos, han olvidado cómo eran esos mestos, pues las cosas cambian tan socorro en estos días, y todos olvidan tan rápido, aparte de que tampoco se leen mucho los diarios. Bueno, allí vendían leche con algo más. No tenían permiso para vender alcohol, pero en ese tiempo no había ninguna ley que prohibiese las nuevas vesches que acostumbraban a meter en el viejo moloco, de modo que se podía pitearlo con velocet o synthemesco o derncrom o una o dos vesches más que te daban unos buenos, tranquilos y joroschós quince minutos admirando a Bogo y el Coro Celestial de Ángeles y Santos en el zapato izquierdo, mientras las luces te estallaban en el mosco. O podías pitear leche con cuchillos como decíamos, que te avivaba y preparaba para una piojosa una-menos-veinte, y eso era lo que estábamos piteando la noche que empieza mi historia."
I ara qué passa, eh? Així, estimats drugos, és com comença la historia del málchico Alex, el protagonista de la novel·la d’Anthony Burgess, “La Naranja Mecánica”.
Joroschó germans, doncs, si us pareix, jo us contaré la rascaso de com vaig arribar a conèixer aquest llibre a l’estil d’Alex. Tot va començar l’any passat, quan en classe de historia, Pedro, el millor mestre que mai he tingut, un dia ens va anomenar una peli amb aquest títol... Com que em va interesobar, jo vaig intentar enrecordar-me’n del nom, però, a pesar d’haver-me exprimit la quijotera, va ser inútil; quan vaig arribar a domo, ja se m’havia oblidat. Va anar passant el curs i es va acabar sense que li’l tornara a preguntar.
Aquest any, també per una chepuca, vaig conèixer un grup, “Los De Marras”, i va ser a través d’una curiosa warble seua que he acabat escoltant-les totes. Una d’elles, “Dicen”, anava introduïda i conclosa per unes paraules que no corresponien a la golosa del cantant, així que vaig buscar en internet d’on podien provindre. Es tractava de la pel·lícula “La Naranja Mecanica”, títol que ja m’era familiar, així que vaig decidir descarregar-me-la.
Després de videar-la sense entendre-la, ja que si la veus superficialment com ho vaig fer jo sols et quedes en que es tracta d’una peli de sexe, drogues, que substituix el Rock and Roll per Beethoven i que afegix ultraviolència; que és una manera ràpida de contar-la, tal i com li la vaig resumir a un dels meus drugos. Però jo vaig decidir profunditzar en ella i vaig buscar una critica, i en vaig trobar una de bona, amb la qual s’aconseguix apreciar-la millor. Així que la vaig tornar a videar. Encara així el final se m’escapava i, com que vaig vore que aquesta chudesña peli d’ Stanley Kubrick esta basada en l’encara més chudesño llibre de Burgess –això diuen, jo encara no ho sé–, vaig decidir cuperar-me’l. Amb el pròleg, al menys, vaig descobrir perquè no l’entenia, i ara encara he d’acabar-me’l per poder comprendre’l.
En definitiva es tracta d’una detallada narració i descripció dels fets que crida sobretot l’atenció del lector amb un curiós idioma, el “Nadsat”, que significa adolescent, es una argot juvenil inventada pel mateix escriptor, Anthony Burgess i que, en gran part, es rus. Idioma que he utilitzat jo imitant el llenguatge d’Alex.
Qui sap, tal volta, aquesta curiosa seqüència de casualitats faça que m’acabe interesobant pel mon de la lectura i cuperant-me un llibre pel dia de San Jordi.
Estábamos yo, Alex, y mis tres drugos, Pete, Georgie y el Lerdo, que realmente era lerdo, sentados en el bar lácteo Korova, exprimiéndonos los rasudoques y decidiendo qué podríamos hacer esa noche, en un invierno oscuro, helado y bastardo aunque seco. El bar lácteo Korova era un mesto donde servían leche-plus, y quizás ustedes, oh hermanos míos, han olvidado cómo eran esos mestos, pues las cosas cambian tan socorro en estos días, y todos olvidan tan rápido, aparte de que tampoco se leen mucho los diarios. Bueno, allí vendían leche con algo más. No tenían permiso para vender alcohol, pero en ese tiempo no había ninguna ley que prohibiese las nuevas vesches que acostumbraban a meter en el viejo moloco, de modo que se podía pitearlo con velocet o synthemesco o derncrom o una o dos vesches más que te daban unos buenos, tranquilos y joroschós quince minutos admirando a Bogo y el Coro Celestial de Ángeles y Santos en el zapato izquierdo, mientras las luces te estallaban en el mosco. O podías pitear leche con cuchillos como decíamos, que te avivaba y preparaba para una piojosa una-menos-veinte, y eso era lo que estábamos piteando la noche que empieza mi historia."
I ara qué passa, eh? Així, estimats drugos, és com comença la historia del málchico Alex, el protagonista de la novel·la d’Anthony Burgess, “La Naranja Mecánica”.
Joroschó germans, doncs, si us pareix, jo us contaré la rascaso de com vaig arribar a conèixer aquest llibre a l’estil d’Alex. Tot va començar l’any passat, quan en classe de historia, Pedro, el millor mestre que mai he tingut, un dia ens va anomenar una peli amb aquest títol... Com que em va interesobar, jo vaig intentar enrecordar-me’n del nom, però, a pesar d’haver-me exprimit la quijotera, va ser inútil; quan vaig arribar a domo, ja se m’havia oblidat. Va anar passant el curs i es va acabar sense que li’l tornara a preguntar.
Aquest any, també per una chepuca, vaig conèixer un grup, “Los De Marras”, i va ser a través d’una curiosa warble seua que he acabat escoltant-les totes. Una d’elles, “Dicen”, anava introduïda i conclosa per unes paraules que no corresponien a la golosa del cantant, així que vaig buscar en internet d’on podien provindre. Es tractava de la pel·lícula “La Naranja Mecanica”, títol que ja m’era familiar, així que vaig decidir descarregar-me-la.
Després de videar-la sense entendre-la, ja que si la veus superficialment com ho vaig fer jo sols et quedes en que es tracta d’una peli de sexe, drogues, que substituix el Rock and Roll per Beethoven i que afegix ultraviolència; que és una manera ràpida de contar-la, tal i com li la vaig resumir a un dels meus drugos. Però jo vaig decidir profunditzar en ella i vaig buscar una critica, i en vaig trobar una de bona, amb la qual s’aconseguix apreciar-la millor. Així que la vaig tornar a videar. Encara així el final se m’escapava i, com que vaig vore que aquesta chudesña peli d’ Stanley Kubrick esta basada en l’encara més chudesño llibre de Burgess –això diuen, jo encara no ho sé–, vaig decidir cuperar-me’l. Amb el pròleg, al menys, vaig descobrir perquè no l’entenia, i ara encara he d’acabar-me’l per poder comprendre’l.
En definitiva es tracta d’una detallada narració i descripció dels fets que crida sobretot l’atenció del lector amb un curiós idioma, el “Nadsat”, que significa adolescent, es una argot juvenil inventada pel mateix escriptor, Anthony Burgess i que, en gran part, es rus. Idioma que he utilitzat jo imitant el llenguatge d’Alex.
Qui sap, tal volta, aquesta curiosa seqüència de casualitats faça que m’acabe interesobant pel mon de la lectura i cuperant-me un llibre pel dia de San Jordi.
dijous, 29 d’abril del 2010
Paraula Vs. Imatge
Tots hem escoltat o dit més d’una vegada que una imatge val més que mil paraules, sense pensar que aquest dit, provinent dels EE. UU. –el principal país promotor del pensament únic–, podria considerar-se com una apologia de l’analfabetisme. I pot ser siga així, ja que defèn la supremacia del poder de la imatge per damunt del de la paraula. Així que, pel contrari, altra gent pensa que una paraula val més que mil imatges. Per la meua banda mai m’ho havia plantejat així fins un dels nostres debats de la classe de psicologia.
Evidentment perdem informació si sols se’ns presenta una imatge sense que ens siga explicada amb paraules. Però també hi ha situacions en què a més de les paraules necessitem imatges per explicar-nos.
Per la meua part, pense que és una errada tindre format un concepte de la paraula o de la imatge merament explicatiu o informatiu i que s’exclouen l’una a l’altra. Crec que es complementen i que, al igual que una pintura pot interpretar-se, la poesia també; ja que en això es basa la bellesa, en l’expressió, que és el que tractem de fer amb paraules i imatges.
No hem de menysprear una pel·lícula per ser poc fidel al llibre en que esta BASADA, ja que mai pot ser exactament igual. Son dos arts diferents i es tracta d’una interpretació. I si, com diu Nietzsche, el llenguatge es metafòric, no estem fent una interpretació de les paraules amb una imatge?
Evidentment perdem informació si sols se’ns presenta una imatge sense que ens siga explicada amb paraules. Però també hi ha situacions en què a més de les paraules necessitem imatges per explicar-nos.
Per la meua part, pense que és una errada tindre format un concepte de la paraula o de la imatge merament explicatiu o informatiu i que s’exclouen l’una a l’altra. Crec que es complementen i que, al igual que una pintura pot interpretar-se, la poesia també; ja que en això es basa la bellesa, en l’expressió, que és el que tractem de fer amb paraules i imatges.
No hem de menysprear una pel·lícula per ser poc fidel al llibre en que esta BASADA, ja que mai pot ser exactament igual. Son dos arts diferents i es tracta d’una interpretació. I si, com diu Nietzsche, el llenguatge es metafòric, no estem fent una interpretació de les paraules amb una imatge?
diumenge, 21 de març del 2010
T'estime, t'estimo, t'estim... ♥
El que en aquesta cançò de la Gossa Sorda a primera oida sembla una cançò d'amor, en realitat es tracta d'una denúncia. Sí que es tracta de dos enamorats, però l'ambient on succeix l'acció són els "carrers de Ciutat Vella" (València), durant la dictadura de Franco -o temps abans o temps després-. L'escena es preciossa, fins el moment en què arriben els militars i... Bé, "ja saps que passa...", ja que el "t'estime, t'estimo, t'estim..." d'algun o dels dos amants està inacabat.
Una altra cosa més que podem dir sobre aquest grup i de la deducció de que es tracte d'aquest context es el títol del disc "Saó". "Saó" és a més una revista que va ser fundada a l'any 1976 a València, després de la mort de Francisco Franco. Tractava temes d'actualitat, culturals, socials, religiosos... amb molta seriositat, però sobretot una de les coses més importants per aquella época: El reconeixement i la defensa de la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya i les Illes Balears.
Espere que us agrade! ^^
Una altra cosa més que podem dir sobre aquest grup i de la deducció de que es tracte d'aquest context es el títol del disc "Saó". "Saó" és a més una revista que va ser fundada a l'any 1976 a València, després de la mort de Francisco Franco. Tractava temes d'actualitat, culturals, socials, religiosos... amb molta seriositat, però sobretot una de les coses més importants per aquella época: El reconeixement i la defensa de la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya i les Illes Balears.
Espere que us agrade! ^^
divendres, 19 de març del 2010
And the Oscar goes to...
Ha arribat el moment de triar el millor blog, i per decidir qui són els tres guanyadors he seguit els següents criteris:
1.- He descartat els blogs que han pujat totes les entrades obligatories,
2.- he triat els que han pujat entrades voluntaries, i
3.- he votat els que més firme i/o visite perquè considere més interessants, m'han cridat l'atenció...
Per aquesta raó he triat com a blog vencedor el de Laia Camprodon, en segon lloc el d'Alba Antequera, i en tercer lloc el de Laura Olivares.
Sort... I que guanye el millor! ;D
I com a comentat Laia, al final ha sigut així, perque ningú ha guanyat! I jo, que molt al meu pessar he traicionat els meus ideals anarquistes i m'he decidit ha votar, no ha servit de res! :S Després encara es vol que es confie en la democracia... A això, jo responc:
P.D.: Per insensats així, Hitler va arribar al poder! XD
1.- He descartat els blogs que han pujat totes les entrades obligatories,
2.- he triat els que han pujat entrades voluntaries, i
3.- he votat els que més firme i/o visite perquè considere més interessants, m'han cridat l'atenció...
Per aquesta raó he triat com a blog vencedor el de Laia Camprodon, en segon lloc el d'Alba Antequera, i en tercer lloc el de Laura Olivares.
Sort... I que guanye el millor! ;D
I com a comentat Laia, al final ha sigut així, perque ningú ha guanyat! I jo, que molt al meu pessar he traicionat els meus ideals anarquistes i m'he decidit ha votar, no ha servit de res! :S Després encara es vol que es confie en la democracia... A això, jo responc:
P.D.: Per insensats així, Hitler va arribar al poder! XD
divendres, 12 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 4rt de l'ESO (curs: 2008-2009)
Ja érem els veterans de l’ESO! Era a 4rt, i ja no tenia tanta por, després de vore que havia passat 3er, que ja començava a tindre un nivell, a més em van dir que aquest curs era molt més facil. Il·lusa! Vaig agafar-me les optatives de ciències: física i química, biologia, informàtica i matemàtiques B –les difícils–. Estava disposada a, en un futur, estudiar medicina, però em vaig adonar de que no era el meu i, a pesar de que no haja seguit estudiant ciències, no estic gens penedida de haver-me-les triat en 4rt.
Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.
El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!
Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!
Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...
També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.
Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:
Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!
Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:
L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!
Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!
L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!
Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...
Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.
El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!
Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!
Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...
També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.
Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:
Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!
Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:
L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!
Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!
L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!
Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...
dijous, 11 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 3er de l'ESO (curs: 2007-2008)
Ja començava un nou curs, 3er de l’ESO. Aquest any vaig entrar amb una mica més de por a l’institut: si continuava la “tradició dels Benet”, aquest any repetiria, i jo no em podia llevar de la ment la possibilitat de que açò succeira, i més després de vore que el que en 1er i 2on sols era ciències naturals, ara es dividia en biologia i física i química; a més no sols teníem o plàstica o música, teníem les dues!
Tornàvem a ser el grup D, i a pesar de que érem un fum de gent, jo és l’any que més sola m’he trobat. Dos dels meus amics el van ficar al grup menut, el E, i un altre va passar al PDC i les dos úniques companyes que quedaven al meu grup, no anaven a la majoria de classes amb mi perquè ens dividien i quan estàvem tota el grup junt, es seien juntes i quasi no parlava amb elles. Açò junt amb altres conflictes, va portar a que, a poc a poc, deixarem de ser amigues. Però em va servir per conèixer gent nova, amb tres dels quals encara mantinc l’amistat.
Aquest any era quasi con si haguera tornat a 1er, però amb un nivell de dificultat més alt, o com si fora nova a l’institut, encara que coneixia les instal·lacions. Coneixia a molts companys, però no tenia relació amb la majoria, els pocs mestres que coneixia s’agafaren la baixa, com Charo, Manolo i Ana –aquesta ultima ja es va agafar la baixa a 2on, i a 3er ja ni va aparèixer, va vindre directament la substituta, Noelia, i quasi que ho vaig preferir així– i els únics que quedaven que ja coneixia eren Rosa i Miguel. Enric va ser el substitut de Charo, un xic amb poca experiència que tractava de fer les classes d’una manera més divertida, i va ho aconseguir, però perquè tenien poc de classe... Cadascú anava al seu rotllo, però si es prestava atenció alguna cosa s’aprenia. Amb Blanca, la de musica, va ser tot un repte després de no haver donat gens sobre la historia de la musica en 2on. De Fran, el de física i química, ens vam assabentar de mitja vida, entre una d’eixes coses que era tota la vida de Vila-Real i ha sigut quasi veí de ma abia des de sempre. Lourdes, la de biologia, una dona, des del meu punt de vista, una mica estranya: no volia que subratllarem el llibre amb subratllador groc, perquè deia que feia mal als ulls i per corregir els treballs els deuria pesar, perquè per a mi que puntuava pel nombre de fulles que tenia. Finalment, Verònica, la nostra tutora i mestra de tecnologia, per a mi, fins ara, la millor que hem tingut; a més de que ens preocupava per cadascú de nosaltres era molt bona mestra. Recorde que eixe curs els meus companys van acabar triant-me delegada, ells van dir que era perquè em veien l’adequada –però cap altre any m’havien triat i sabien que no volia ser-ho–, però se que ho van fer per fer-me la punyeta a mi i una amiga a qui van triar com subdelegada. Ella i jo ens vam queixar a Verònica, que ho va tractar de solucionar, i, al final, jo vaig acabar com subdelegada i un altre company com delegat. Jo vaig acceptar, però a excepció d’una de les tasques del delegat, no en vaig realitzar cap altra; però com que qui avisa no és traïdor, i jo ja vaig dir que si eixia com a delegada, no actuaria com a tal.
En arribar la Magdalena la relació amb les xiques ja no era la mateixa, així que jo era la única xica en una colla menuda de cinc persones. Però sense cap dubte aquestes han sigut les millors festes que mai he passat! Va ser el primer any que vaig pujar a la Magdalena –sí, encara que no ho parega, soc de Castelló–. A les 6 del matí ja érem a per les canyes, però ja hi havia una cua infinita, així que vam decidir anar-nos-en ja cap a la Magdalena i pel camí ens vam trobar unes. Creien que no aguantaria, però amb una plaga al peu vaig pujar i baixar a peu, a mes de la parada per jugar a futbol. Quan tornàvem començava a ploure i vam fer autostop, però no amb la intenció de que ens dugueren de veritat. Cansats ens vam seure a la sèquia i un amic es va llevar les espardenyes i l’altre li les va llençar a fer la ma, i aquell corrents darrere de la sabata descalç... Semblarà una tonteria, però al final vaig ser jo l’ultima que vaig arribar a casa, així que crec que soc la que mes vaig caminar! Van tornar a vindre Pignoise, altra volta a primera fila, i quasi aconseguim la baqueta del bateria, però eren lluitant per ella dos dels meus amics contra una colla ben gran, així que els vaig dir que soltaren i se la van endur els altres... Per acabar de ser una Magdalena completament perfecta, també va vindre aquest amic meu de la infancia amb qui al final no vam anar a regatejar als hippies, com tant volien, però vam acabar aprofitant les festes fins l’últim dia pel mati! Recorde que ací ja sabia alguna cosa que altra mes de política, ja que per aquesta època es va donar un dels tants conflictes entre Aguirre i Gallardón per ser el numero dos en les llistes per a les eleccions nacionals, que finalment va guanyar el PSOE –per gràcia o per desgracia...–, ací era ara quan començaven a apareixer les primeres flors del nostre president per evitar dir la paraula “crisi”, paraula que finalment se li va escapar al ara ja antic ministre d’economia, Solbes; i ho vaig comentar amb aquest amic meu a rel d’un gag del programa de TV3, Polònia:
A pesar de tindre ja ben clares les meues idees, raó per la qual em passava discutint hores amb els meus amics, ja que eren completament diferents a mi, però no era suficient per què deixarem de ser amics... Soc prou tolerant, inclòs em van dir que anara a confirmació amb ells i vaig acceptar, ja que a mes em van dir que farien activitats solidaries, però al mes ja no ho suportava i m’ho vaig deixar... Al final tampoc en van fer cap! El que si que vaig fer va ser apuntar-me a classes guitarra i dibuix i desitjava ser voluntària de la creu roja, però no tenia l’edat. Les classes de guitarra sols van durar eixe any, perquè els meus companys s’ho van haver de deixar, i amb les classes de dibuix seguisc hui en dia.
Aquest any vaig descobrir els canals Cuatro y La Sexta, que encara que ja duien temps en la televisió, mai havia vist cap programa seu, com Humor Amarillo de Cuatro, però sobretot La Sexta, amb Se Lo Que Hicisteis..., El Intermedio, El Analista, Buenafuente... Any en que aquest últim va presentar el seu personatge Rodolfo Chikilicuatre, que va anar aquell any a Eurovisió junt amb les ballarines Disco i Grafica i la seua guitarra Luciana per interpretar el Chiki-Chiki que va deixar a Espanya per davant de molts altres cantants españols en altres festivals. Al final van aconseguir el seu propòsit, entre broma i broma, demostrar en el que s’havia convertit el festival d’Eurovisió. Aquest ha sigut l’únic any que l’he vist per iniciativa pròpia!
No molt menys polèmic va ser el “¿Por qué no te callas?” –que també apareix en la cançó de Chikilicuatre– del rei Juan Carlos dedicat a Hugo Chavez en la Cumbre Iberoamericana quan aquest interrompia a Zapatero per criticar a l’antic president espanyol, Aznar. A aquest de seguida li van eixir diferents versions i fins i tot un to de cridada per al mòbil.
A final de curs havíem de prendre una decisió important que ens portaria ja per un camí, però que encara que no fora determinant si que influiria, triar les optatives de 4rt.
Així, va començar l’estiu, del qual recorde sobretot el viatge amb la meua família a Granada i la visita de l’Alhambra. Encara no m’explique com nosaltres, en ple mes d’agost amb quaranta i pocs graus buscàvem una gelateria, una cafeteria o un bar on hi haguera ombra i prendre’ns alguna cosa refrescant i uns guiris que arriben i es seuen al nostre costat es demanen un xocolate calent amb xurros! Va ser massa impactant com per oblidar-ho!
Amb el fi de les vacances començaria el principi del fi del nostre pas per l’ESO amb l’arribada de 4rt.
Tornàvem a ser el grup D, i a pesar de que érem un fum de gent, jo és l’any que més sola m’he trobat. Dos dels meus amics el van ficar al grup menut, el E, i un altre va passar al PDC i les dos úniques companyes que quedaven al meu grup, no anaven a la majoria de classes amb mi perquè ens dividien i quan estàvem tota el grup junt, es seien juntes i quasi no parlava amb elles. Açò junt amb altres conflictes, va portar a que, a poc a poc, deixarem de ser amigues. Però em va servir per conèixer gent nova, amb tres dels quals encara mantinc l’amistat.
Aquest any era quasi con si haguera tornat a 1er, però amb un nivell de dificultat més alt, o com si fora nova a l’institut, encara que coneixia les instal·lacions. Coneixia a molts companys, però no tenia relació amb la majoria, els pocs mestres que coneixia s’agafaren la baixa, com Charo, Manolo i Ana –aquesta ultima ja es va agafar la baixa a 2on, i a 3er ja ni va aparèixer, va vindre directament la substituta, Noelia, i quasi que ho vaig preferir així– i els únics que quedaven que ja coneixia eren Rosa i Miguel. Enric va ser el substitut de Charo, un xic amb poca experiència que tractava de fer les classes d’una manera més divertida, i va ho aconseguir, però perquè tenien poc de classe... Cadascú anava al seu rotllo, però si es prestava atenció alguna cosa s’aprenia. Amb Blanca, la de musica, va ser tot un repte després de no haver donat gens sobre la historia de la musica en 2on. De Fran, el de física i química, ens vam assabentar de mitja vida, entre una d’eixes coses que era tota la vida de Vila-Real i ha sigut quasi veí de ma abia des de sempre. Lourdes, la de biologia, una dona, des del meu punt de vista, una mica estranya: no volia que subratllarem el llibre amb subratllador groc, perquè deia que feia mal als ulls i per corregir els treballs els deuria pesar, perquè per a mi que puntuava pel nombre de fulles que tenia. Finalment, Verònica, la nostra tutora i mestra de tecnologia, per a mi, fins ara, la millor que hem tingut; a més de que ens preocupava per cadascú de nosaltres era molt bona mestra. Recorde que eixe curs els meus companys van acabar triant-me delegada, ells van dir que era perquè em veien l’adequada –però cap altre any m’havien triat i sabien que no volia ser-ho–, però se que ho van fer per fer-me la punyeta a mi i una amiga a qui van triar com subdelegada. Ella i jo ens vam queixar a Verònica, que ho va tractar de solucionar, i, al final, jo vaig acabar com subdelegada i un altre company com delegat. Jo vaig acceptar, però a excepció d’una de les tasques del delegat, no en vaig realitzar cap altra; però com que qui avisa no és traïdor, i jo ja vaig dir que si eixia com a delegada, no actuaria com a tal.
En arribar la Magdalena la relació amb les xiques ja no era la mateixa, així que jo era la única xica en una colla menuda de cinc persones. Però sense cap dubte aquestes han sigut les millors festes que mai he passat! Va ser el primer any que vaig pujar a la Magdalena –sí, encara que no ho parega, soc de Castelló–. A les 6 del matí ja érem a per les canyes, però ja hi havia una cua infinita, així que vam decidir anar-nos-en ja cap a la Magdalena i pel camí ens vam trobar unes. Creien que no aguantaria, però amb una plaga al peu vaig pujar i baixar a peu, a mes de la parada per jugar a futbol. Quan tornàvem començava a ploure i vam fer autostop, però no amb la intenció de que ens dugueren de veritat. Cansats ens vam seure a la sèquia i un amic es va llevar les espardenyes i l’altre li les va llençar a fer la ma, i aquell corrents darrere de la sabata descalç... Semblarà una tonteria, però al final vaig ser jo l’ultima que vaig arribar a casa, així que crec que soc la que mes vaig caminar! Van tornar a vindre Pignoise, altra volta a primera fila, i quasi aconseguim la baqueta del bateria, però eren lluitant per ella dos dels meus amics contra una colla ben gran, així que els vaig dir que soltaren i se la van endur els altres... Per acabar de ser una Magdalena completament perfecta, també va vindre aquest amic meu de la infancia amb qui al final no vam anar a regatejar als hippies, com tant volien, però vam acabar aprofitant les festes fins l’últim dia pel mati! Recorde que ací ja sabia alguna cosa que altra mes de política, ja que per aquesta època es va donar un dels tants conflictes entre Aguirre i Gallardón per ser el numero dos en les llistes per a les eleccions nacionals, que finalment va guanyar el PSOE –per gràcia o per desgracia...–, ací era ara quan començaven a apareixer les primeres flors del nostre president per evitar dir la paraula “crisi”, paraula que finalment se li va escapar al ara ja antic ministre d’economia, Solbes; i ho vaig comentar amb aquest amic meu a rel d’un gag del programa de TV3, Polònia:
A pesar de tindre ja ben clares les meues idees, raó per la qual em passava discutint hores amb els meus amics, ja que eren completament diferents a mi, però no era suficient per què deixarem de ser amics... Soc prou tolerant, inclòs em van dir que anara a confirmació amb ells i vaig acceptar, ja que a mes em van dir que farien activitats solidaries, però al mes ja no ho suportava i m’ho vaig deixar... Al final tampoc en van fer cap! El que si que vaig fer va ser apuntar-me a classes guitarra i dibuix i desitjava ser voluntària de la creu roja, però no tenia l’edat. Les classes de guitarra sols van durar eixe any, perquè els meus companys s’ho van haver de deixar, i amb les classes de dibuix seguisc hui en dia.
Aquest any vaig descobrir els canals Cuatro y La Sexta, que encara que ja duien temps en la televisió, mai havia vist cap programa seu, com Humor Amarillo de Cuatro, però sobretot La Sexta, amb Se Lo Que Hicisteis..., El Intermedio, El Analista, Buenafuente... Any en que aquest últim va presentar el seu personatge Rodolfo Chikilicuatre, que va anar aquell any a Eurovisió junt amb les ballarines Disco i Grafica i la seua guitarra Luciana per interpretar el Chiki-Chiki que va deixar a Espanya per davant de molts altres cantants españols en altres festivals. Al final van aconseguir el seu propòsit, entre broma i broma, demostrar en el que s’havia convertit el festival d’Eurovisió. Aquest ha sigut l’únic any que l’he vist per iniciativa pròpia!
No molt menys polèmic va ser el “¿Por qué no te callas?” –que també apareix en la cançó de Chikilicuatre– del rei Juan Carlos dedicat a Hugo Chavez en la Cumbre Iberoamericana quan aquest interrompia a Zapatero per criticar a l’antic president espanyol, Aznar. A aquest de seguida li van eixir diferents versions i fins i tot un to de cridada per al mòbil.
A final de curs havíem de prendre una decisió important que ens portaria ja per un camí, però que encara que no fora determinant si que influiria, triar les optatives de 4rt.
Així, va començar l’estiu, del qual recorde sobretot el viatge amb la meua família a Granada i la visita de l’Alhambra. Encara no m’explique com nosaltres, en ple mes d’agost amb quaranta i pocs graus buscàvem una gelateria, una cafeteria o un bar on hi haguera ombra i prendre’ns alguna cosa refrescant i uns guiris que arriben i es seuen al nostre costat es demanen un xocolate calent amb xurros! Va ser massa impactant com per oblidar-ho!
Amb el fi de les vacances començaria el principi del fi del nostre pas per l’ESO amb l’arribada de 4rt.
dimecres, 10 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 2on de l'ESO (curs: 2006-2007)
Ja era setembre altra volta i anava a començar 2on de l’ESO. Aquesta vegada igual de nerviosa, però sense tanta por com al primer curs, ja que ja sabia de que anava tot allò. Altra volta érem el grup D, es a dir, el gran, per que també ens dividien en dos. Tots a classe ens coneixíem, no hi havia cap repetidor. Estava a classe amb la majoria dels antics amics i els nous que havia fet i va millorar la relació amb ells, però es va perdre un poc amb dos que els va tocar a l’altre grup.
A causa de les discussions que va haver en primer, la jerarquia a classes va canviar, ara hi havia un nou líder. Aquest any es podia sentir la tensió que hi havia entre els companys, però supose que ens va servir, al menys a mi, per delimitar una clara franja entre els que érem amics i els que no. Encara que sempre hi ha algú en la colla que no ho te del tot clar... Ens ho passàvem bé, però no va acabar sent un bon any per les discussions entre companys, sobretot cap a final de curs...
Alguns dels millors mestres que havia tingut a 1er, s’havien canviat d’institut, però en teníem de nous que van ser tan bons com ells: Toni, Charo, Jaume... D’aquest curs es podrien contar moltíssimes anècdotes, com la lectura de “Joan el Cendrós” a la classe de valencià de Rosa, les repetitives lliçons a la classe d’angles de Julia, la relaxació a la classe de musica de Jaume, o el dia que, en teoria ens tocava excursió, però al final no es va fer, i ens vam amagar dins de classe abans de que arribara Charo, de castellà. La broma es podria haver allargat durant tota la classe, però al final ens descobriren... L’optativa em va tocar amb Pilar. La vaig triar per consell d’un mestre, i sols per això deuria ser l’ultima volta que hauria d’haver confiat en un. A pesar de tot, com que en aquesta assignatura no coneixia quasi a ningú, i a més ens van ficar per ordre de llista, vaig conèixer gent nova amb qui també vaig agafar cada volta confiança durant tot el curs, llàstima que tot canviara en poc de temps...
Poc a poc el grup d’amics que componia la colla estava cada vegada mes definit. Recorde un dels dies que vam quedar, que la meitat de la colla es va dividir i es van esfumar. Al cap d’una estona, em van cridar al mòbil, i per tornar-los la jugada va respondre un altre amic, canviant la veu i fent com si m’hagueren robat. En retrobar-nos tota la colla fingíem, i la resta s’ho va creure, però descobriren on amagàvem els suposats objectes robats... A nosaltres ens va parèixer divertit, però no tant als altres, que es van enfadar un poc.
La magdalena d’aquest any va ser la primera que vaig eixir fins més tard i vaig poder anar al meu primer concert: el de Pignoise! Vam aconseguir ficar-nos en primera fila i per poc aconseguisc la pua del baixista, però quasi em xafen els dits quan vaig anar a intentar agafar-la. Encara així, va ser fantàstic!
Aquest any va ser quan vaig començar a canviar la meua manera de vestir, el tipus de musica que escoltava –encara que no tenen quasi res a vore en com son ara, si que tenen un poc de relació–, però el més important era que vaig començar a donar-li mes importància a les meues idees –sobretot a que hi haguera igualtat –que no importe religió, país, IDIOMA... Amb aquest ultim em sentia més identificada, ja que em costava expressar-me amb els meus amics en Valencià, ja que aquestos no el parlaven, però tampoc volien que el parlara jo– i a interessar-me per la política -com a fet important d'aquest àmbit, destacaria l'atemptat d'ETA a la T4 de l'aeroport de Barajas, Madrid; i la condemna de mort de Sadam Husein-. No era una experta en l’últim –i encara em queda moltíssim per aprendre–, de fet encara no sabia ni si la meua manera de pensar tenia un nom, però sols era el principi... En tot açò va influir que em ficaren Internet aquest any, encara que, aquesta finestra al mòn, no va ser determinant a l’hora de ser com era, si que m’ajudava a comprendre millor algunes coses i a conèixer-ne més. En canvi, si que va ser necessari per poder recuperar l’amistat amb un dels meus millors amics de la infància i que, a pesar de tot, encara segueix al meu costat.
Per l’excursió de final de curs d’aquest any podíem triar entre anar a Andalusia o Castella Lleó. Com que era més barat i a més ens deixarien més llibertat per anar sols per on volguérem, vam triar Castella. El viatge va ser extraordinari! Passàvem el dia fent fotos –als amics i a la gran quantitat de coses que vam vore–, les nits a l’hotel després de passejar per la ciutat –ja que la discoteca no em cridava massa l’atenció–. Sempre hi ha algun que altre mal rotllo però, en definitiva, va ser tota una experiència! Gaudir d’un lloc tant bonic amb la companyia dels teus amics. Al final del viatge jo no volia tornar, m’haguera quedat en el casc antic de Salamanca i m’he jurat que algun dia tornaré!
Al acabar l’excursió començava l’estiu que el vaig passar la meitat a Castelló, la meitat a Benicàssim. El temps que vaig estar a Castelló el vaig passar amb algunes de les amigues, la resta de les xiques se’n havien anat de la colla i la resta de xics que quedaven integrats en ella –ja que també alguns van deixar de quedar– no estaven a Castelló, però vam mantindre el contacte. El mes que vaig estar a Benicàssim, vaig estar amb la meua família a un apartament. Una de les amigues amb qui vaig passar l’estiu a Castelló va vindre per quedar-se a dormir, i van ser els dies que millor m’ho vaig passar. Qui m’anava a dir a mi que seria l’últim estiu que passaria amb ella...
Un altre any havia passat, aquest em va resultar mes assequible per aprovar, però se’m va fer molt pesat pel mal rotllo que es respirava a l’ambient. Però arribava 3er de l’ESO i jo tenia l’esperança de que tot canviara.
A causa de les discussions que va haver en primer, la jerarquia a classes va canviar, ara hi havia un nou líder. Aquest any es podia sentir la tensió que hi havia entre els companys, però supose que ens va servir, al menys a mi, per delimitar una clara franja entre els que érem amics i els que no. Encara que sempre hi ha algú en la colla que no ho te del tot clar... Ens ho passàvem bé, però no va acabar sent un bon any per les discussions entre companys, sobretot cap a final de curs...
Alguns dels millors mestres que havia tingut a 1er, s’havien canviat d’institut, però en teníem de nous que van ser tan bons com ells: Toni, Charo, Jaume... D’aquest curs es podrien contar moltíssimes anècdotes, com la lectura de “Joan el Cendrós” a la classe de valencià de Rosa, les repetitives lliçons a la classe d’angles de Julia, la relaxació a la classe de musica de Jaume, o el dia que, en teoria ens tocava excursió, però al final no es va fer, i ens vam amagar dins de classe abans de que arribara Charo, de castellà. La broma es podria haver allargat durant tota la classe, però al final ens descobriren... L’optativa em va tocar amb Pilar. La vaig triar per consell d’un mestre, i sols per això deuria ser l’ultima volta que hauria d’haver confiat en un. A pesar de tot, com que en aquesta assignatura no coneixia quasi a ningú, i a més ens van ficar per ordre de llista, vaig conèixer gent nova amb qui també vaig agafar cada volta confiança durant tot el curs, llàstima que tot canviara en poc de temps...
Poc a poc el grup d’amics que componia la colla estava cada vegada mes definit. Recorde un dels dies que vam quedar, que la meitat de la colla es va dividir i es van esfumar. Al cap d’una estona, em van cridar al mòbil, i per tornar-los la jugada va respondre un altre amic, canviant la veu i fent com si m’hagueren robat. En retrobar-nos tota la colla fingíem, i la resta s’ho va creure, però descobriren on amagàvem els suposats objectes robats... A nosaltres ens va parèixer divertit, però no tant als altres, que es van enfadar un poc.
La magdalena d’aquest any va ser la primera que vaig eixir fins més tard i vaig poder anar al meu primer concert: el de Pignoise! Vam aconseguir ficar-nos en primera fila i per poc aconseguisc la pua del baixista, però quasi em xafen els dits quan vaig anar a intentar agafar-la. Encara així, va ser fantàstic!
Aquest any va ser quan vaig començar a canviar la meua manera de vestir, el tipus de musica que escoltava –encara que no tenen quasi res a vore en com son ara, si que tenen un poc de relació–, però el més important era que vaig començar a donar-li mes importància a les meues idees –sobretot a que hi haguera igualtat –que no importe religió, país, IDIOMA... Amb aquest ultim em sentia més identificada, ja que em costava expressar-me amb els meus amics en Valencià, ja que aquestos no el parlaven, però tampoc volien que el parlara jo– i a interessar-me per la política -com a fet important d'aquest àmbit, destacaria l'atemptat d'ETA a la T4 de l'aeroport de Barajas, Madrid; i la condemna de mort de Sadam Husein-. No era una experta en l’últim –i encara em queda moltíssim per aprendre–, de fet encara no sabia ni si la meua manera de pensar tenia un nom, però sols era el principi... En tot açò va influir que em ficaren Internet aquest any, encara que, aquesta finestra al mòn, no va ser determinant a l’hora de ser com era, si que m’ajudava a comprendre millor algunes coses i a conèixer-ne més. En canvi, si que va ser necessari per poder recuperar l’amistat amb un dels meus millors amics de la infància i que, a pesar de tot, encara segueix al meu costat.
Per l’excursió de final de curs d’aquest any podíem triar entre anar a Andalusia o Castella Lleó. Com que era més barat i a més ens deixarien més llibertat per anar sols per on volguérem, vam triar Castella. El viatge va ser extraordinari! Passàvem el dia fent fotos –als amics i a la gran quantitat de coses que vam vore–, les nits a l’hotel després de passejar per la ciutat –ja que la discoteca no em cridava massa l’atenció–. Sempre hi ha algun que altre mal rotllo però, en definitiva, va ser tota una experiència! Gaudir d’un lloc tant bonic amb la companyia dels teus amics. Al final del viatge jo no volia tornar, m’haguera quedat en el casc antic de Salamanca i m’he jurat que algun dia tornaré!
Al acabar l’excursió començava l’estiu que el vaig passar la meitat a Castelló, la meitat a Benicàssim. El temps que vaig estar a Castelló el vaig passar amb algunes de les amigues, la resta de les xiques se’n havien anat de la colla i la resta de xics que quedaven integrats en ella –ja que també alguns van deixar de quedar– no estaven a Castelló, però vam mantindre el contacte. El mes que vaig estar a Benicàssim, vaig estar amb la meua família a un apartament. Una de les amigues amb qui vaig passar l’estiu a Castelló va vindre per quedar-se a dormir, i van ser els dies que millor m’ho vaig passar. Qui m’anava a dir a mi que seria l’últim estiu que passaria amb ella...
Un altre any havia passat, aquest em va resultar mes assequible per aprovar, però se’m va fer molt pesat pel mal rotllo que es respirava a l’ambient. Però arribava 3er de l’ESO i jo tenia l’esperança de que tot canviara.
dimarts, 9 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 1er de l'ESO (curs: 2005-2006)
Ja érem a 1er de l’ESO! Després d’un estiu sense pegar ni brot, arribava l’hora de tornar a treballar. No recorde bé el primer dia d’institut, però sí que, a la vegada que tenia il·lusió per vore com era, estava nerviosa i tenia por. Suposava deixar enrere uns amics i fer-ne de nous: Res tornaria a ser igual! Per sort, a la meva classe tenia uns dels meus millors amics i vaig conèixer altres companys més, que prompte es van convertir en grans amics i junt amb qui fins fa ben poc he estat...
A banda d’aquest problema, ens vam trobar amb una altra sèrie de diferencies amb l’escola que van fer que notara el canvi. Haviem de canviar-nos de classe i a cada assignatura li corresponia un mestre. Va resultar un poc difícil adaptar-se a açò, però tenia de positiu que, com que la classe era la més gran de les dues que hi havia de la línia de castellà, a la majoria de classes ens dividien en dos –i per sort em tocava amb els meus amics, i també amb els companys que vaig conèixer i amb qui vaig començar a dur-me be– i açò ajudava a que entre companys i mestres ens coneguérem millor. També ajudava tindre amics repetidors, per conèixer les instal·lacions i els malnoms dels mestres, que ens podien donar una pista per saber com eren.
Un altre problema era trobar un lloc al pati. En un principi –supose que per instint de supervivència–, totes les xiques ens reuníem a l’hora del pati a l’únic lloc que vam trobar lliure. Però, amb el temps, en agafar confiança en nosaltres mateixa, ens vam anar dividint. Els xics, en canvi, seguien jugant a futbol, a no ser que els mes majors –com si es tractara d’un ritu d’iniciació o una “novatada”– s’apoderaren del baló i començaren a xutar cap a nosaltres, que estàvem en el porxe. Aquest dia vaig passar molta por, amagada darrere d’un amic, que aquest, a la vegada, estava amagat darrere d’un pilar. Però aquesta tradició sols va durar fins a l’any següent.
Finalment, vaig trobar el problema de la dificultat a l’hora treballar i estudiar. Ja no tot era tan senzill com en l’escola, on si et portaves mitjanament be i t’esforçaves un poc en aprovar els exàmens et ficaven com a qualificació “PA” (“progresa adequadamente”). Ara era completament diferent. Ara contaven els procediments –els deures–, els conceptes –els exàmens– i l’actitud –el comportament–. A més per aprovar assignatures instrumentals, bàsiques, com castellà i valencià, havies de llegirte el llibre i fer el treball o l’examen; si açò es suspenia, tenies l’evacuació suspesa encara que la resta estiguera aprovada. Tots m’espantaven en que seria molt més difícil, i jo vaig arribar a pensar que sí, però tractava d’agafar-m’ho com un curs mes amb una dificultat un poc major, corresponent amb el pas que suposava, i crec que no va resultar tan dur com ho feien parèixer... Això si, jo crec que el que fan tots els anys els mestres de dir-nos: “Sou el pitjor grup que mai m’ha tocat!”, “Ja no esteu en sisé*!” (*aquesta paraula varia segons el curs on et trobes, sempre serà l’anterior a aquest), “Ja voreu a l’any que ve, ja...”, ... i que ho fan en intenció d’espantar-nos o amenaçar-nos en un moment donat, per que callem o comencem a treballar no funcionen massa be. Mai havia vist que la gent faltara a classes així perquè si a l’escola, en canvi a l’institut sí, i era sovint, per això crec que aquest mètode no era l’adequat. Encara així sempre hi havia mestres amb peculiaritats, que unides amb el temps que passàvem amb ells, aconseguien que els agafares un cert afecte: com els acudits de Mari Cruz -amb qui també recorde veure a la seua classe de ciències naturals un eclipse de Sol que es va poder veure des d'Espanya i que es va donar en aquest curs- i Miguel, les extravagàncies d’Ismael, els comentaris d’Antonio... Encara que els factors de la peculiaritat i el temps, també podien actuar de forma inversa i fer que acabares per odiar eixa assignatura.
Aquest pas de l’escola a l’institut, també suposava el pas de ser un xiquet a ser un adolescent. Recorde que vaig començar a pensar d’una altra manera i que volia vestir-me de manera diferent; idees que supose que sempre havia tingut en ment d’alguna manera, però a les quals no les vaig donar molta importància -per exemple, la política, i una escena de la qual conserve el record, és de quan Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy van tindre un accident amb un helicopter del qual van sortir il·lesos i Rajoy amb un dit trencat. Van tindre sort, perque podria haver tingut un altre fi!-. Al que si que li’n vaig donar va ser a les ganes de que els meus pares se n’adonaren de que ja era major com per a deixar-me eixir per les vesprades dels divendres i dels dissabtes, aprofitant que no teníem tanta feina i ho vaig aconseguir, mes o menys. Quasi tots els divendres a partir de les tres de la vesprada, jo i dos amics, ja havíem quedat per jugar a l’ordinador o a futbol –jo, al menys, intentar-ho!-, això sí, quedàvem tant prompte perquè jo també havia d’estar prompte a casa, al contrari que molt dels meus companys... No tenia tanta llibertat com desitjava, però, a poc a poc, la vaig aconseguint encara hui en dia...
El final de curs va ser donat per les excursions a l’Alarcón, en Conca -a la qual vaig anar en detriment del concert d'el Canto del Loco, una elecció difícil- i a Portaventura. L’excursió a l’Alarcón va durar uns tres dies. El primer va ser genial, vam fer senderisme, durant tot el trajecte cantant: “¡Ayer fui al pueblo, a ver a la Mari! ¡La Mari me enseñó a bailar el chiqui chiqui! ¡Baila el chiqui chiqui...!”, i, en arribar, alguns van prendre el bany. Després, per la nit, va haver discoteca i tots vam arribar esgotats a les habitacions, però no el suficient com per dormir-nos. Totes les de l’habitació cridàvem “¡Buenas noches!” per que vinguera el monitor i així xerrant durant part de la nit... Al mati següent ens vam assabentar del càstig que els van ficar als xics per no adormir-se a l’hora que els tocava! Les activitats dels següents dies van ser igual d’entretingudes: montar a cavall, tirolina, cursa d’orientació –on el meu grup, que jo recorde, va quedar dels primers–, quads, ràpel –aço si que no ho vaig fer, menuda por!–, i alguna cosa mes que no recorde... Però, en definitiva, genial! Deixant a banda alguna que altra discussió que va haver i per que no va acabar tant be com va començar...
El dia que vam anar a Portaventura va ser al contrari que el de l’Alarcón. Aquest va començar malament, ja que els nostres companys es van dividir i ens van deixar a mi i a una amiga soles i sense plànol del recinte. Però entre ella i jo, n’aconseguirem un i ens vam unir amb altres companys que també es trobaven sols, vam congeniar, i va acabar convertint-se en una excursió inoblidable!
En arribar l’estiu, per discussions entre els amics i el poc de temps que em deixaven per eixir, no va ser gran cosa. Però, encara així, m’ho vaig passar molt be amb una amiga i quedant-me a dormir a ca els meus tios per anar a pescar. D'aquest estiu també recorde la final del Mundial de futbol d'Alemanya, quan jugant França contra Itàlia, Zidane es va retirar de la manera mes rastrera, pegant-li una cabotada a Marco Materazzi.
I a l'àmbit futbolistic, també va ser l'any en que el Barça va guanyar la Champions, en la qual el Villarreal es va quedar a la semifinal per una l'errada de Riquelme en un penalti decisiu. A més, al més d’agost, vaig fer junt amb la meua família. Va ser el meu primer viatge fora d’Espanya, vam anar a Andorra i mentre vam passar per Sort per comprar loteria. Prompte passaria l’estiu, arribaria setembre i hauria de tornar a l’institut per començar 2ón de l’ESO.
A banda d’aquest problema, ens vam trobar amb una altra sèrie de diferencies amb l’escola que van fer que notara el canvi. Haviem de canviar-nos de classe i a cada assignatura li corresponia un mestre. Va resultar un poc difícil adaptar-se a açò, però tenia de positiu que, com que la classe era la més gran de les dues que hi havia de la línia de castellà, a la majoria de classes ens dividien en dos –i per sort em tocava amb els meus amics, i també amb els companys que vaig conèixer i amb qui vaig començar a dur-me be– i açò ajudava a que entre companys i mestres ens coneguérem millor. També ajudava tindre amics repetidors, per conèixer les instal·lacions i els malnoms dels mestres, que ens podien donar una pista per saber com eren.
Un altre problema era trobar un lloc al pati. En un principi –supose que per instint de supervivència–, totes les xiques ens reuníem a l’hora del pati a l’únic lloc que vam trobar lliure. Però, amb el temps, en agafar confiança en nosaltres mateixa, ens vam anar dividint. Els xics, en canvi, seguien jugant a futbol, a no ser que els mes majors –com si es tractara d’un ritu d’iniciació o una “novatada”– s’apoderaren del baló i començaren a xutar cap a nosaltres, que estàvem en el porxe. Aquest dia vaig passar molta por, amagada darrere d’un amic, que aquest, a la vegada, estava amagat darrere d’un pilar. Però aquesta tradició sols va durar fins a l’any següent.
Finalment, vaig trobar el problema de la dificultat a l’hora treballar i estudiar. Ja no tot era tan senzill com en l’escola, on si et portaves mitjanament be i t’esforçaves un poc en aprovar els exàmens et ficaven com a qualificació “PA” (“progresa adequadamente”). Ara era completament diferent. Ara contaven els procediments –els deures–, els conceptes –els exàmens– i l’actitud –el comportament–. A més per aprovar assignatures instrumentals, bàsiques, com castellà i valencià, havies de llegirte el llibre i fer el treball o l’examen; si açò es suspenia, tenies l’evacuació suspesa encara que la resta estiguera aprovada. Tots m’espantaven en que seria molt més difícil, i jo vaig arribar a pensar que sí, però tractava d’agafar-m’ho com un curs mes amb una dificultat un poc major, corresponent amb el pas que suposava, i crec que no va resultar tan dur com ho feien parèixer... Això si, jo crec que el que fan tots els anys els mestres de dir-nos: “Sou el pitjor grup que mai m’ha tocat!”, “Ja no esteu en sisé*!” (*aquesta paraula varia segons el curs on et trobes, sempre serà l’anterior a aquest), “Ja voreu a l’any que ve, ja...”, ... i que ho fan en intenció d’espantar-nos o amenaçar-nos en un moment donat, per que callem o comencem a treballar no funcionen massa be. Mai havia vist que la gent faltara a classes així perquè si a l’escola, en canvi a l’institut sí, i era sovint, per això crec que aquest mètode no era l’adequat. Encara així sempre hi havia mestres amb peculiaritats, que unides amb el temps que passàvem amb ells, aconseguien que els agafares un cert afecte: com els acudits de Mari Cruz -amb qui també recorde veure a la seua classe de ciències naturals un eclipse de Sol que es va poder veure des d'Espanya i que es va donar en aquest curs- i Miguel, les extravagàncies d’Ismael, els comentaris d’Antonio... Encara que els factors de la peculiaritat i el temps, també podien actuar de forma inversa i fer que acabares per odiar eixa assignatura.
Aquest pas de l’escola a l’institut, també suposava el pas de ser un xiquet a ser un adolescent. Recorde que vaig començar a pensar d’una altra manera i que volia vestir-me de manera diferent; idees que supose que sempre havia tingut en ment d’alguna manera, però a les quals no les vaig donar molta importància -per exemple, la política, i una escena de la qual conserve el record, és de quan Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy van tindre un accident amb un helicopter del qual van sortir il·lesos i Rajoy amb un dit trencat. Van tindre sort, perque podria haver tingut un altre fi!-. Al que si que li’n vaig donar va ser a les ganes de que els meus pares se n’adonaren de que ja era major com per a deixar-me eixir per les vesprades dels divendres i dels dissabtes, aprofitant que no teníem tanta feina i ho vaig aconseguir, mes o menys. Quasi tots els divendres a partir de les tres de la vesprada, jo i dos amics, ja havíem quedat per jugar a l’ordinador o a futbol –jo, al menys, intentar-ho!-, això sí, quedàvem tant prompte perquè jo també havia d’estar prompte a casa, al contrari que molt dels meus companys... No tenia tanta llibertat com desitjava, però, a poc a poc, la vaig aconseguint encara hui en dia...
El final de curs va ser donat per les excursions a l’Alarcón, en Conca -a la qual vaig anar en detriment del concert d'el Canto del Loco, una elecció difícil- i a Portaventura. L’excursió a l’Alarcón va durar uns tres dies. El primer va ser genial, vam fer senderisme, durant tot el trajecte cantant: “¡Ayer fui al pueblo, a ver a la Mari! ¡La Mari me enseñó a bailar el chiqui chiqui! ¡Baila el chiqui chiqui...!”, i, en arribar, alguns van prendre el bany. Després, per la nit, va haver discoteca i tots vam arribar esgotats a les habitacions, però no el suficient com per dormir-nos. Totes les de l’habitació cridàvem “¡Buenas noches!” per que vinguera el monitor i així xerrant durant part de la nit... Al mati següent ens vam assabentar del càstig que els van ficar als xics per no adormir-se a l’hora que els tocava! Les activitats dels següents dies van ser igual d’entretingudes: montar a cavall, tirolina, cursa d’orientació –on el meu grup, que jo recorde, va quedar dels primers–, quads, ràpel –aço si que no ho vaig fer, menuda por!–, i alguna cosa mes que no recorde... Però, en definitiva, genial! Deixant a banda alguna que altra discussió que va haver i per que no va acabar tant be com va començar...
El dia que vam anar a Portaventura va ser al contrari que el de l’Alarcón. Aquest va començar malament, ja que els nostres companys es van dividir i ens van deixar a mi i a una amiga soles i sense plànol del recinte. Però entre ella i jo, n’aconseguirem un i ens vam unir amb altres companys que també es trobaven sols, vam congeniar, i va acabar convertint-se en una excursió inoblidable!
En arribar l’estiu, per discussions entre els amics i el poc de temps que em deixaven per eixir, no va ser gran cosa. Però, encara així, m’ho vaig passar molt be amb una amiga i quedant-me a dormir a ca els meus tios per anar a pescar. D'aquest estiu també recorde la final del Mundial de futbol d'Alemanya, quan jugant França contra Itàlia, Zidane es va retirar de la manera mes rastrera, pegant-li una cabotada a Marco Materazzi.
I a l'àmbit futbolistic, també va ser l'any en que el Barça va guanyar la Champions, en la qual el Villarreal es va quedar a la semifinal per una l'errada de Riquelme en un penalti decisiu. A més, al més d’agost, vaig fer junt amb la meua família. Va ser el meu primer viatge fora d’Espanya, vam anar a Andorra i mentre vam passar per Sort per comprar loteria. Prompte passaria l’estiu, arribaria setembre i hauria de tornar a l’institut per començar 2ón de l’ESO.
dijous, 4 de març del 2010
Viatge al País de Mai per Mai
Nàixer, créixer, viure! En això es basa el nostre pas per aquest món. Però, per què? Per morir. Creem que açò serà per sempre, però és efímer. No aprofitem cada instant i el dia en què te n’adones es massa tard: Has crescut! Busques en el lloc més recòndit de la teua ment, potser ànsies trobar alguna evidencia que et demostre, que fins aquest moment, aquesta ha sigut l’habitació de Peter Pan; o trobar alguna escletxa, d’amplària cada volta més notable, per on va poder escapar. Degué ser, con l’anomenen al món dels adults, la maduresa, que va obrir la porta a un nou univers per descobrir, on han substituit la imaginació per la realitat. A cada moment desitge retrocedir en el temps i reviure el ja viscut, que no foren simples records que es dissipen amb major intensitat que amb la qual els anheles. Però ja ho he decidit, seguiré buscant algun rastre de pols de fades, que per anar amb poc de compte, Campaneta va oblidar recollir i no vaig a rendir-me fins trobar-lo, per a així poder anar-me’n al País de Mai per Mai, on mai per mai creixeré...
Pensaments Utòpics d’una Ment Somiadora.
Pensaments Utòpics d’una Ment Somiadora.
'Peter Pan'- El Canto del Loco - kewego
'Personas', el último disco de El Canto del Loco sigue dando de qué hablar debido a su gran éxito. Tras triunfar a lo largo de todo 2008 llega 'Peter Pan', el nuevo single del grupo de Dani Martín.
'Personas', el último disco de El Canto del Loco sigue dando de qué hablar debido a su gran éxito. Tras triunfar a lo largo de todo 2008 llega 'Peter Pan', el nuevo single del grupo de Dani Martín.
Vídeo de rosenvinge
divendres, 29 de gener del 2010
Tirant lo Blanc (capítols XII, XIII i XIV)
Tirant va saber aprofitar el temps amb Carmesina i els seus jocs de seducció, amb la intervenció de Plaerdemavida, que tracta d'ajudar-lo a conquerir-la durant el temps que va estar recuperant la salut. El que no entenc es perque oculten el seu amor, quasi tothom ho sap -menys l'Emperador i l'Emperadriu, que sembla que vegen el que es evident, ja que quan tots creuen que Tirant ha sigut descobert amb Carmesina ells pensen que ha sigut una rata- i si s'assabentaren, ho acceptarien de bon grat! Es tracta de Tirant, no de qualsevol altre cavaller! A més de que ningú podria recriminar-los, ja que pel que he vist molts necessitarien una lecció de moralitat: "ningú es casava amb ningú", mai millor dit, ja que l'Emperador està enamorat de Plaerdemavida, l'Emperadriu d'Hipòlit, a pesar de que els dos estan casats. Però el temps s'acaba, ja que ell ja quasi estava recuperat i l'Emperador insistia en que partira quan més prompte millor. Ell estava alli per lliurar batalles contra els moros, no batalles amoroses entre la puresa i el plaer... És aleshores quan la Viuda Reposada se n'adona de que estima a Tirant i farà tot el possible per a que discutisquen, fent creure a cadascun que l'anltre l'enganya, i així acabar junts. En un principi cap dels dos s'ho creia. Carmesina no va desconfiar ni un moment de Tirant, però a poc a poc Tirant la creu més i més fins que al final cau en la seua trampa. La Viuda Reposada feu anar a Tirant a una casa que va llogar per a que puguera observar l'hort sense ser vist, a traves de dos espills que reflectien un sobre l'altre el que succeia a l'exterior, ja que la finestra era molt alta i no es podia accedir a ella si no era amb una escala. Des d'alli va vore com Lauseta, un esclau negre de l'hort, galantejava a Carmesina i se la duia a la seua cambra a expresar-se el seu amor com feien els enamorats. Tirant es preguntava com Carmesina podia caure tan baix, sense adonar-se'n de que si un senyor s'enamorara de Carmesina també podria preguntar-se el mateix en vore que estava enamorada de Tirant. Però açò realment es tractava d'una treta de la Viuda Reposada -que no li va sortir com ella esperava-, i sense saber-ho Plaerdemavida i la mateixa Carmesina van ser les seues complices. La Viuda Reposada li va demanar a Plaerdemavida que es vestira de Lauseta i galantejara a Carmesina com de costum per a animar-la i això es el que va vore Tirant. Des d'aquell moment Tirant no li va dirigir la paraula a Carmesina i abans d'anar-se'n va matar a Lauseta -al fer-ho es degué d'haver oblidat dels principis del bon cavaller que tant defenia, per què sinò no li trobe una explicació raonable-. Com que estava enfadat, va seguir els seus impulsos i no la seua rao, altra vegada Tirant es comporta de manera egoista i va voler partir amb el vaixell un dia de Tormenta. Plaerdemavida, que va pujar al vaixell de Tirant en nom de Carmesina per saber perque se n'anava sense parlar-li, ja no va poder baixar d'ell, i van haver de partir després de que tot es sol·lucionara. La tormenta es va enfortir, molts vaixells es van enfonsar i alguns mariners van morir. Tirant va tractar de fer tot el possible per salvar la situació, però no va ser suficient i no ho va aconseguir. El seu vaixell s'enfonsava i anaven a morir. És aleshores quan en el moment en més inoportú, ja que era un poc tart, Tirant se n'adona del seu egoisme i es tornà una mica humil, quan va admitir que era culpa seua aquella situació. En el moment del que es precisa del Tirant valent que guanya totes les batalles ell sol, en vore que no pot fer res ja que li falta part de la seua tripulació, aquest acaba rendint-se a la mort. El que no es sap al final d'aquest llibre es si igual acabarà guanyant per gracia divina!
Tirant lo Blanc (capítols X i XI)
Tirant convoca un consell de mariners per decidir com actuarien en la pròxima batalla, que seria a la mar. Un mariner anomenat Galançó, que era un presoner moro a qui va alliberar, va donar un consell amb el que aconseguirien guanyar -encara que gracies tambe a una altra enginyiosa estrategia del Tirant... com no!-. Açò no ho vaig entendre massa bé, perque aquest va parlar malament d'ell i, encara així, Tirant va decidir deixar-lo en llibertat. Galançó va pasar d'odiar Tirant i la seua patria per aquest fet. Cosa comprensible despres de que eixa persona et salve la vida. El que no es tan comprensible es el comportament de Tirant, que per coses no molt mes pitjors que les que li va dir aquest mariner ha reaccionat completament diferent, i al final afegix: "Doneu als roïns perquè parlen bé, doneu als bons perquè no parlen mal". Així que, si es tan facil com diu, per què no actua seguint aquesta política amb tots els moros i així acaba amb la guerra? Tanta intel·ligencia i no l'utilitza per al realment important que es la pau... A mí em sembla que Tirant és un hipocrita que actua segons la seua propia conveniencia! D'aquesta batalla sortiren victoriosos, no sols Tirant, que va capturar al Gran Caramany i al Rei de la Sobirana India, sinó també Hipòlit que va arribar amb mes naus que amb les que se'n va anar! Però sembla que no fou suficient, perque a la tornada a Constantinoble, ell es el que se'n dugué tots els honors com ja era de costum... Una vegada allí, Tirant es recuperà a poc a poc de les ferides que tenia a causa de la batalla. I va tindre sort, perque els moros els oferiren un pacte: una treva de tres mesos per terra i mar, un rescat pel Gran Caramany i pel Rei de la Sobirana India, i un pacte de pau amb el casament de Carmesina i el Gran Soldà, sempre que si tingueren un fill fora moro i si tingueren una filla cristiana; així acceptaren sols la treva i Tirant tingué el temps suficient per recuperar-se completament. Però en la meua opinió n'ho s'ho van pensar bé a l'hora de ficar-se d'acord, perquè així s'hauria acabat la guerra i a més oferien com a dot tot el territori de l'Imperi a l'Emperador i la seua aliança contra l'enemic; l'oferta era temptadora, però no els va convencer. En canvi Tirant sí que es va deixar persuadir per la insistencia de Plaerdemavida en més d'una ocasió, encara que ell no va oposar molta resistencia i la Princesa també li seguia el joc encara que no li ho consentia tot.
dimecres, 27 de gener del 2010
Tirant lo Blanc (capítol IX)
En fer-se de dia, Plaerdemavida els va contar a Carmesina i Estefania el que havia somiat, però que en realitat era el que havia vist i escoltat. Estefania i Diafebús havien fet bodes sordes, encara que segons ella haguera preferit fer una boda normal, ella, amb una actitud hipòcrita i cínica, al matí, estava arrepentida per haver perdut la virginitat, raonant que ho havia fet per ell, encara que a la nit segur que no va pensar el mateix, ja que si ella no haguera volgut, no haguera passat res. Com va succeir en el cas de Carmesina i Tirant, ella va voler preservar la seua virginitat, hi així li ho va fer jurar a Tirant que, encara que no estava d'acord, ho va respectar. En el cas de Plaerdemavida i Hpòlit si que va ser un somni de veritat, ella voldria tindre una oportunitat amb ell, com l'havien tingut Carmesina i Estefania. Aquestes tres dames -com que també son les que decideixen en les seues relacions- marquen un clar exemple de transició de l'Edat Mitjana al Renaixement: Carmesina té un concepte de l'amor propi de l'Edat Mitjana, com és l'amor cortés, que és un amor pur i idealitzat; Estefania té un concepte de l'amor propi del Renaixement, que és un amor carnal i passional; i el concepte de l'amor que té Plaerdemavida es trobaria entre una època i una altra, ja que espera un amor tradicional, on ell prenga la iniciativa i al mateix temps modern, on es puguen tindre relacions. Jo diria que és un reflex de la societat de l’època.
Tirant lo Blanc (capítols VII i VIII)
Arribà el dia del combat a tota ultrança entre Tirant i el Rei d'Egipte. Per suposat, cadascú ja tenia preparada la seua estratègia, com a bons líders! Les tropes ja estaven preparades per a la lluita, quan, de sobte, els moros observen com els cristians fugen i aquestos, creient-se que es retiraven, els segueixen. Fins i tot, l'Emperador que hi va acudir com a espectador junt amb la Princesa Estefania, van creure que havien perdut la batalla, i jo creia que s'havien tornat bojos! Però no va ser així, tot es tractava d'una enginyosa trampa de Tirant -raó per la qual supose que, com ho havia fet en altres batalles, és per això que el Rei d'Egipte l'acusa de traïdor i mentider-, amb la qual, després d'una costosa i dura batalla van aconseguir guanyar. Gràcies al pla i la valentia de Tirant -no podria ser d'una altra manera- i a pesar de la deslleialtat del Duc de Macedònia, que va desarmar el propi Tirant, i la desobediència de Diafebús -estranya en ell-, que fart de que ell es duguera els honors i la fama i de que ell no s'ho poguera endur ja que no el deixava participar en ella, eixí de l'amagatall d'on li havia jurat que no eixiria fins que no li ho diguera. Evidentment les dues accions van ser egoistes -però sols seguien el exemple del seu estimat capità-, la del Duc de Macedònia podria haver ficat en perill la victòria de la batalla -encara que no del tot perquè Tirant, com a cavaller, es igual que la resta, i igual podrien haver guanyat-, però la de Diafebús, en la meua opinió el que va fer es acabar amb la inacabable batalla atorgant per fi la victòria als cristians. Per aquest fet, Tirant es va enfadar amb Diafebús. A pesar de que tots estaven feliços perquè havien guanyat la batalla, ell estava enfadat perquè li donava la culpa per no haver aconseguit matar o fer presoners a tots els grans senyors i ser el senyor de tot l'Imperi -sense adonar-se'n que sense la seua actuació tampoc ho hagueren aconseguit o, encara pitjor, hagueren perdut-. Bé, però tots contents no estaven, perquè l'Emperador i la Princesa Estefania creien que havien perdut i ,a més a més, que Diafebus havia mort, ja que no l'havien vist combatre i no havia anat a informar sobre els resultats de la batalla, ja que se li havia oblidat pel disgust. Però aquest mal li va fer vore a la Princesa Estefania que l'estimava i se li declarà –fet que cal destacar tenint en compte el que podria suposar si s’assabentaren de que una dama del seu llinatge per aquella època es tan desvergonyida-. Tirant, en assabentar-se'n -i supose que també en adonar-se'n de que havia sigut també egoista-, se li oblidà la discussió i va fer que l'Emperador li atorgara l'ofici de Gran Conestable, li va donar el Comtat de Sant Àngel i li va organitzar una festa en el seu honor -després de tot, era el mínim que podia fer, no?-. En acabar la festa, ja per la nit, mentre tots dormien: Estefania, Carmesina, Diafebús i Tirant es reuniren en una cambra. Eixa nit no va dormir cap dels quatre, i tampoc ho va fer molt més que ells Plaerdemavida, no perquè estiguera amb ells, sinó perquè va intuir que es celebrarien bodes sordes, per això sols ella sap el que va passar realment eixa nit en eixa cambra...
dilluns, 25 de gener del 2010
Tirant lo Blanc (capítols III, IV, V i VI)
L'Emperador convoca un consell junt amb el seu nou Capità, Tirant, per ser informats de les últimes batalles contra els moros amb el Duc de Macedònia com a cap de l'exercit cristià. Aquest, com que no era un entès en l'art de la guerra, va dur a l'exercit a la pitjor situació on es podia arribar. L'Emperador, desesperat per la misèria a la qual havia arribat l'Imperi, pregà a Tirant que marxara el més prompte possible per socorrer-lo, i ell acceptà com a bon cavaller! I com a bon cavaller aconseguí reunir un gran exercit abans de beneir les banderes. Però aquest cavaller es va ficar mal... Mal d'amor sols de pensar que s'avia de separar de Carmesina. Quan parlaren tots dos, ell es va fer el soca quan ella li oferí tot el que ell volguera, donant a entendre que ell buscava honrar-la i ella el seu amor, però que en realitat era tot el contrari. Ell en vore que la dama li va "donar la mà", li va "agafar el braç"; i ella se n'adona de les seues intencions i que no era tant ingenu i innocent com aparentava. Però no va ser tant espavilat per adonar-se'n de que es tractava d'un astut joc de la Princesa. Tirant va confiar en si mateix i degué pensar: "De perduts al riu!", ja que li va demanar llevar-li la camisa que ella portava per poder quedar-se-la. Ella, que com a dona sempre havia de tindre la ultima paraula, ho va acceptar en certa mida, perquè volia mantindre la seua virtut intacta, i es canvià la camisa en la seua cambra abans de donar-li-la i després de besar-la moltes vegades. Ell, que com a home es conformà amb el mínim, inclòs es presentà davant de l'Emperador amb la camisa sobre l'armadura per acomiadar-se d'ell! Però a aquest fet no li donà ningú cap importància, ja que era una manera de venerar a la seua dama.
Els turcs ja donaven per guanyada la batalla, tenint en compte totes les victòries que havien aconseguit en guerres anteriors, però no comptaven amb la presencia de Tirant. L'exercit de Tirant estava rodejat pel de el Soldà per una part i pel del Gran Turc per una altra, però l'enginy que li faltava en l'amor, li sobrava en la batalla, i ja tenia pensada una estratègia que va funcionar i van acabar guanyant. Això sí, gràcies a la valentia dels cavallers, encara més a l’astúcia de Tirant, però sobretot gràcies a la justícia divina! En aquest punt de la novel·la, on no es te consideració per l'aportació dels guerrers i les seues accions no fan més que destacar la figura de Tirant, on pensava que ja res podia superar l'admiració cap a Tirant -de la que s'ha fartat ja fins i tot el Duc de Macedònia-, apareix la religió! Si ja era difícil creure que tot va començar a anar millor per l'arribada d'un sol home, molt més difícil és de creure que, més que per ell, es deu a una força divina! Després es diu que es tracta d'una narració més verosímil... Però jo casi que, més que això, em crec més la màgia que apareix en "El Romanç de Tristany i Isolda". Encara que és veritat que hi ha que tindre en compte l'època en que va ser escrita, on la religió cristiana és un dels pilars fonamentals de la societat. Ja que si es tractava de fer por entre la gent per ser respectada, l’església era la primera en complir-ho, però Tirant no es queda curt al fer penjar cossos morts i fer córrer la veu del perquè van acabar així, fora veritat o mentida...
Els turcs ja donaven per guanyada la batalla, tenint en compte totes les victòries que havien aconseguit en guerres anteriors, però no comptaven amb la presencia de Tirant. L'exercit de Tirant estava rodejat pel de el Soldà per una part i pel del Gran Turc per una altra, però l'enginy que li faltava en l'amor, li sobrava en la batalla, i ja tenia pensada una estratègia que va funcionar i van acabar guanyant. Això sí, gràcies a la valentia dels cavallers, encara més a l’astúcia de Tirant, però sobretot gràcies a la justícia divina! En aquest punt de la novel·la, on no es te consideració per l'aportació dels guerrers i les seues accions no fan més que destacar la figura de Tirant, on pensava que ja res podia superar l'admiració cap a Tirant -de la que s'ha fartat ja fins i tot el Duc de Macedònia-, apareix la religió! Si ja era difícil creure que tot va començar a anar millor per l'arribada d'un sol home, molt més difícil és de creure que, més que per ell, es deu a una força divina! Després es diu que es tracta d'una narració més verosímil... Però jo casi que, més que això, em crec més la màgia que apareix en "El Romanç de Tristany i Isolda". Encara que és veritat que hi ha que tindre en compte l'època en que va ser escrita, on la religió cristiana és un dels pilars fonamentals de la societat. Ja que si es tractava de fer por entre la gent per ser respectada, l’església era la primera en complir-ho, però Tirant no es queda curt al fer penjar cossos morts i fer córrer la veu del perquè van acabar així, fora veritat o mentida...
dimecres, 20 de gener del 2010
Poema dels Oprimits
A tots! Però sobretot a les persones que utilitzen la paraula com a instrument de revolució. Sempre respectant el principi de que la llibertat de cadascun comença on acaba la d'un altre... Espere que us emocione tant com a mi el poder dir tant en tant poc! Per la LLIBERTAT!
Ken Zazpi - Poema dels Oprimits (Zapalduen Olerkia)
"En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà...
Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l'alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant...
La història ja se sap,
no tothom l'explica igual;
és difícil d'empassar,
la veritat del del costat...
Ara a prop dels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l'amargor,
que volen amagar...
I canto als llits buits,
a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,
de que ens van desposseint...
Al ferro, al seu crit
al pare atemorit
a tothom que ho patim...
Escoltem des de petits,
tot allò que hem d'estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat...
Ara, prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l'amargor...
A la soledat,
als íntims i als amics,
a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit.
Als qui van ser ahir,
als qui son ara aquí,
als que encara han de venir...
Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà...
I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran...
Diga'm per favor,
ara amiga ja,
allò que vull escoltar,
estimada, amor...
En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres
fins la vida han donat...
Als que de camí,
mai no han arribat,
als que lluitem,
i al vent de... LLIBERTAT!"
dimarts, 19 de gener del 2010
Tirant lo Blanc (capítols I i II)
Tirant, requerit per l'Emperador de Constantinoble, i aconsellat pel Rei de Sicilia decideix servir com a cavaller en la lluita contra els turcs. Aquest complix tots els requisits que ha de tindre un cavaller: ser coratjós, lleial, virtuós, humil, honest... És l'ideal de cavaller perfecte! Però, encara així, és humà i té les seues debilitats, i en conèixer a Carmesina i contemplar la seua gran bellesa i els seus pits nus, va descobrir quines eren. Així, en Tirant lo Blanc, deixant a una banda la fantasia, es centra en la realitat, mostrant la imatge d'un heroi, però sense oblidar que es tracta d'una persona, i que a pesar de la seua valentia en la batalla, té por de mostrar-li el seu amor a Carmesina. Açò li provoca un patiment i un avergonyiment, tant és així, que en reconèixer-li-ho a Diafebus, el seu home de confiança, esclata a plorar; tal i com ho va fer el Cid Campeador dos segles abans en el Cantar de Mio Cid, aquest com a model de cavaller i de literatura és la versió castellana del Tirant lo Blanc. Com que Tirant no es decidix a mostrar-li el seu amor a Carmesina, aquesta, que en sabia dels seus sentiments, va decidir emprendre la iniciativa i parlar amb ell. Però açò podia malinterpretar-se per aquella època, i ella es disculpa excusant les seues vertaderes intencions, però fent-li-ho vore a Tirant amb gestos, com el de negar-se a que la bese fora de la ma, en senyal de senyoria, fins que no ho fera dins de la ma, en senyal d'amor. Però finalment a causa del recolzament de Diafebus, de la insistença de Carmesina i del seu temor va trobar una forma original i indirecta de declarar-li el seu amor: a traves d'un espill! Com va dir la pròpia Carmesina: "No he trobat mai en cap dels llibres que he llegit tan graciosa declaració".
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
