Cròniques de l'ESO: 1er de l'ESO (curs: 2005-2006)

Ja érem a 1er de l’ESO! Després d’un estiu sense pegar ni brot, arribava l’hora de tornar a treballar. No recorde bé el primer dia d’institut, però sí que, a la vegada que tenia il·lusió per vore com era, estava nerviosa i tenia por. Suposava deixar enrere uns amics i fer-ne de nous: Res tornaria a ser igual! Per sort, a la meva classe tenia uns dels meus millors amics i vaig conèixer altres companys més, que prompte es van convertir en grans amics i junt amb qui fins fa ben poc he estat...

A banda d’aquest problema, ens vam trobar amb una altra sèrie de diferencies amb l’escola que van fer que notara el canvi. Haviem de canviar-nos de classe i a cada assignatura li corresponia un mestre. Va resultar un poc difícil adaptar-se a açò, però tenia de positiu que, com que la classe era la més gran de les dues que hi havia de la línia de castellà, a la majoria de classes ens dividien en dos –i per sort em tocava amb els meus amics, i també amb els companys que vaig conèixer i amb qui vaig començar a dur-me be– i açò ajudava a que entre companys i mestres ens coneguérem millor. També ajudava tindre amics repetidors, per conèixer les instal·lacions i els malnoms dels mestres, que ens podien donar una pista per saber com eren.

Un altre problema era trobar un lloc al pati. En un principi –supose que per instint de supervivència–, totes les xiques ens reuníem a l’hora del pati a l’únic lloc que vam trobar lliure. Però, amb el temps, en agafar confiança en nosaltres mateixa, ens vam anar dividint. Els xics, en canvi, seguien jugant a futbol, a no ser que els mes majors –com si es tractara d’un ritu d’iniciació o una “novatada”– s’apoderaren del baló i començaren a xutar cap a nosaltres, que estàvem en el porxe. Aquest dia vaig passar molta por, amagada darrere d’un amic, que aquest, a la vegada, estava amagat darrere d’un pilar. Però aquesta tradició sols va durar fins a l’any següent.

Finalment, vaig trobar el problema de la dificultat a l’hora treballar i estudiar. Ja no tot era tan senzill com en l’escola, on si et portaves mitjanament be i t’esforçaves un poc en aprovar els exàmens et ficaven com a qualificació “PA” (“progresa adequadamente”). Ara era completament diferent. Ara contaven els procediments –els deures–, els conceptes –els exàmens– i l’actitud –el comportament–. A més per aprovar assignatures instrumentals, bàsiques, com castellà i valencià, havies de llegirte el llibre i fer el treball o l’examen; si açò es suspenia, tenies l’evacuació suspesa encara que la resta estiguera aprovada. Tots m’espantaven en que seria molt més difícil, i jo vaig arribar a pensar que sí, però tractava d’agafar-m’ho com un curs mes amb una dificultat un poc major, corresponent amb el pas que suposava, i crec que no va resultar tan dur com ho feien parèixer... Això si, jo crec que el que fan tots els anys els mestres de dir-nos: “Sou el pitjor grup que mai m’ha tocat!”, “Ja no esteu en sisé*!” (*aquesta paraula varia segons el curs on et trobes, sempre serà l’anterior a aquest), “Ja voreu a l’any que ve, ja...”, ... i que ho fan en intenció d’espantar-nos o amenaçar-nos en un moment donat, per que callem o comencem a treballar no funcionen massa be. Mai havia vist que la gent faltara a classes així perquè si a l’escola, en canvi a l’institut sí, i era sovint, per això crec que aquest mètode no era l’adequat. Encara així sempre hi havia mestres amb peculiaritats, que unides amb el temps que passàvem amb ells, aconseguien que els agafares un cert afecte: com els acudits de Mari Cruz -amb qui també recorde veure a la seua classe de ciències naturals un eclipse de Sol que es va poder veure des d'Espanya i que es va donar en aquest curs- i Miguel, les extravagàncies d’Ismael, els comentaris d’Antonio... Encara que els factors de la peculiaritat i el temps, també podien actuar de forma inversa i fer que acabares per odiar eixa assignatura.

Aquest pas de l’escola a l’institut, també suposava el pas de ser un xiquet a ser un adolescent. Recorde que vaig començar a pensar d’una altra manera i que volia vestir-me de manera diferent; idees que supose que sempre havia tingut en ment d’alguna manera, però a les quals no les vaig donar molta importància -per exemple, la política, i una escena de la qual conserve el record, és de quan Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy van tindre un accident amb un helicopter del qual van sortir il·lesos i Rajoy amb un dit trencat. Van tindre sort, perque podria haver tingut un altre fi!-. Al que si que li’n vaig donar va ser a les ganes de que els meus pares se n’adonaren de que ja era major com per a deixar-me eixir per les vesprades dels divendres i dels dissabtes, aprofitant que no teníem tanta feina i ho vaig aconseguir, mes o menys. Quasi tots els divendres a partir de les tres de la vesprada, jo i dos amics, ja havíem quedat per jugar a l’ordinador o a futbol –jo, al menys, intentar-ho!-, això sí, quedàvem tant prompte perquè jo també havia d’estar prompte a casa, al contrari que molt dels meus companys... No tenia tanta llibertat com desitjava, però, a poc a poc, la vaig aconseguint encara hui en dia...

El final de curs va ser donat per les excursions a l’Alarcón, en Conca -a la qual vaig anar en detriment del concert d'el Canto del Loco, una elecció difícil- i a Portaventura. L’excursió a l’Alarcón va durar uns tres dies. El primer va ser genial, vam fer senderisme, durant tot el trajecte cantant: “¡Ayer fui al pueblo, a ver a la Mari! ¡La Mari me enseñó a bailar el chiqui chiqui! ¡Baila el chiqui chiqui...!”, i, en arribar, alguns van prendre el bany. Després, per la nit, va haver discoteca i tots vam arribar esgotats a les habitacions, però no el suficient com per dormir-nos. Totes les de l’habitació cridàvem “¡Buenas noches!” per que vinguera el monitor i així xerrant durant part de la nit... Al mati següent ens vam assabentar del càstig que els van ficar als xics per no adormir-se a l’hora que els tocava! Les activitats dels següents dies van ser igual d’entretingudes: montar a cavall, tirolina, cursa d’orientació –on el meu grup, que jo recorde, va quedar dels primers–, quads, ràpel –aço si que no ho vaig fer, menuda por!–, i alguna cosa mes que no recorde... Però, en definitiva, genial! Deixant a banda alguna que altra discussió que va haver i per que no va acabar tant be com va començar...

El dia que vam anar a Portaventura va ser al contrari que el de l’Alarcón. Aquest va començar malament, ja que els nostres companys es van dividir i ens van deixar a mi i a una amiga soles i sense plànol del recinte. Però entre ella i jo, n’aconseguirem un i ens vam unir amb altres companys que també es trobaven sols, vam congeniar, i va acabar convertint-se en una excursió inoblidable!

En arribar l’estiu, per discussions entre els amics i el poc de temps que em deixaven per eixir, no va ser gran cosa. Però, encara així, m’ho vaig passar molt be amb una amiga i quedant-me a dormir a ca els meus tios per anar a pescar. D'aquest estiu també recorde la final del Mundial de futbol d'Alemanya, quan jugant França contra Itàlia, Zidane es va retirar de la manera mes rastrera, pegant-li una cabotada a Marco Materazzi.



I a l'àmbit futbolistic, també va ser l'any en que el Barça va guanyar la Champions, en la qual el Villarreal es va quedar a la semifinal per una l'errada de Riquelme en un penalti decisiu. A més, al més d’agost, vaig fer junt amb la meua família. Va ser el meu primer viatge fora d’Espanya, vam anar a Andorra i mentre vam passar per Sort per comprar loteria. Prompte passaria l’estiu, arribaria setembre i hauria de tornar a l’institut per començar 2ón de l’ESO.