Cròniques de l'ESO: 4rt de l'ESO (curs: 2008-2009)

Ja érem els veterans de l’ESO! Era a 4rt, i ja no tenia tanta por, després de vore que havia passat 3er, que ja començava a tindre un nivell, a més em van dir que aquest curs era molt més facil. Il·lusa! Vaig agafar-me les optatives de ciències: física i química, biologia, informàtica i matemàtiques B –les difícils–. Estava disposada a, en un futur, estudiar medicina, però em vaig adonar de que no era el meu i, a pesar de que no haja seguit estudiant ciències, no estic gens penedida de haver-me-les triat en 4rt.

Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.

El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!

Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!

Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...





També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.



Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:





Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!

Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:



L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!

Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!





L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!



Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...