Tirant lo Blanc (capítols III, IV, V i VI)

L'Emperador convoca un consell junt amb el seu nou Capità, Tirant, per ser informats de les últimes batalles contra els moros amb el Duc de Macedònia com a cap de l'exercit cristià. Aquest, com que no era un entès en l'art de la guerra, va dur a l'exercit a la pitjor situació on es podia arribar. L'Emperador, desesperat per la misèria a la qual havia arribat l'Imperi, pregà a Tirant que marxara el més prompte possible per socorrer-lo, i ell acceptà com a bon cavaller! I com a bon cavaller aconseguí reunir un gran exercit abans de beneir les banderes. Però aquest cavaller es va ficar mal... Mal d'amor sols de pensar que s'avia de separar de Carmesina. Quan parlaren tots dos, ell es va fer el soca quan ella li oferí tot el que ell volguera, donant a entendre que ell buscava honrar-la i ella el seu amor, però que en realitat era tot el contrari. Ell en vore que la dama li va "donar la mà", li va "agafar el braç"; i ella se n'adona de les seues intencions i que no era tant ingenu i innocent com aparentava. Però no va ser tant espavilat per adonar-se'n de que es tractava d'un astut joc de la Princesa. Tirant va confiar en si mateix i degué pensar: "De perduts al riu!", ja que li va demanar llevar-li la camisa que ella portava per poder quedar-se-la. Ella, que com a dona sempre havia de tindre la ultima paraula, ho va acceptar en certa mida, perquè volia mantindre la seua virtut intacta, i es canvià la camisa en la seua cambra abans de donar-li-la i després de besar-la moltes vegades. Ell, que com a home es conformà amb el mínim, inclòs es presentà davant de l'Emperador amb la camisa sobre l'armadura per acomiadar-se d'ell! Però a aquest fet no li donà ningú cap importància, ja que era una manera de venerar a la seua dama.

Els turcs ja donaven per guanyada la batalla, tenint en compte totes les victòries que havien aconseguit en guerres anteriors, però no comptaven amb la presencia de Tirant. L'exercit de Tirant estava rodejat pel de el Soldà per una part i pel del Gran Turc per una altra, però l'enginy que li faltava en l'amor, li sobrava en la batalla, i ja tenia pensada una estratègia que va funcionar i van acabar guanyant. Això sí, gràcies a la valentia dels cavallers, encara més a l’astúcia de Tirant, però sobretot gràcies a la justícia divina! En aquest punt de la novel·la, on no es te consideració per l'aportació dels guerrers i les seues accions no fan més que destacar la figura de Tirant, on pensava que ja res podia superar l'admiració cap a Tirant -de la que s'ha fartat ja fins i tot el Duc de Macedònia-, apareix la religió! Si ja era difícil creure que tot va començar a anar millor per l'arribada d'un sol home, molt més difícil és de creure que, més que per ell, es deu a una força divina! Després es diu que es tracta d'una narració més verosímil... Però jo casi que, més que això, em crec més la màgia que apareix en "El Romanç de Tristany i Isolda". Encara que és veritat que hi ha que tindre en compte l'època en que va ser escrita, on la religió cristiana és un dels pilars fonamentals de la societat. Ja que si es tractava de fer por entre la gent per ser respectada, l’església era la primera en complir-ho, però Tirant no es queda curt al fer penjar cossos morts i fer córrer la veu del perquè van acabar així, fora veritat o mentida...