Tirant lo Blanc (capítols VII i VIII)

Arribà el dia del combat a tota ultrança entre Tirant i el Rei d'Egipte. Per suposat, cadascú ja tenia preparada la seua estratègia, com a bons líders! Les tropes ja estaven preparades per a la lluita, quan, de sobte, els moros observen com els cristians fugen i aquestos, creient-se que es retiraven, els segueixen. Fins i tot, l'Emperador que hi va acudir com a espectador junt amb la Princesa Estefania, van creure que havien perdut la batalla, i jo creia que s'havien tornat bojos! Però no va ser així, tot es tractava d'una enginyosa trampa de Tirant -raó per la qual supose que, com ho havia fet en altres batalles, és per això que el Rei d'Egipte l'acusa de traïdor i mentider-, amb la qual, després d'una costosa i dura batalla van aconseguir guanyar. Gràcies al pla i la valentia de Tirant -no podria ser d'una altra manera- i a pesar de la deslleialtat del Duc de Macedònia, que va desarmar el propi Tirant, i la desobediència de Diafebús -estranya en ell-, que fart de que ell es duguera els honors i la fama i de que ell no s'ho poguera endur ja que no el deixava participar en ella, eixí de l'amagatall d'on li havia jurat que no eixiria fins que no li ho diguera. Evidentment les dues accions van ser egoistes -però sols seguien el exemple del seu estimat capità-, la del Duc de Macedònia podria haver ficat en perill la victòria de la batalla -encara que no del tot perquè Tirant, com a cavaller, es igual que la resta, i igual podrien haver guanyat-, però la de Diafebús, en la meua opinió el que va fer es acabar amb la inacabable batalla atorgant per fi la victòria als cristians. Per aquest fet, Tirant es va enfadar amb Diafebús. A pesar de que tots estaven feliços perquè havien guanyat la batalla, ell estava enfadat perquè li donava la culpa per no haver aconseguit matar o fer presoners a tots els grans senyors i ser el senyor de tot l'Imperi -sense adonar-se'n que sense la seua actuació tampoc ho hagueren aconseguit o, encara pitjor, hagueren perdut-. Bé, però tots contents no estaven, perquè l'Emperador i la Princesa Estefania creien que havien perdut i ,a més a més, que Diafebus havia mort, ja que no l'havien vist combatre i no havia anat a informar sobre els resultats de la batalla, ja que se li havia oblidat pel disgust. Però aquest mal li va fer vore a la Princesa Estefania que l'estimava i se li declarà –fet que cal destacar tenint en compte el que podria suposar si s’assabentaren de que una dama del seu llinatge per aquella època es tan desvergonyida-. Tirant, en assabentar-se'n -i supose que també en adonar-se'n de que havia sigut també egoista-, se li oblidà la discussió i va fer que l'Emperador li atorgara l'ofici de Gran Conestable, li va donar el Comtat de Sant Àngel i li va organitzar una festa en el seu honor -després de tot, era el mínim que podia fer, no?-. En acabar la festa, ja per la nit, mentre tots dormien: Estefania, Carmesina, Diafebús i Tirant es reuniren en una cambra. Eixa nit no va dormir cap dels quatre, i tampoc ho va fer molt més que ells Plaerdemavida, no perquè estiguera amb ells, sinó perquè va intuir que es celebrarien bodes sordes, per això sols ella sap el que va passar realment eixa nit en eixa cambra...