Tirant lo Blanc (capítol IX)

En fer-se de dia, Plaerdemavida els va contar a Carmesina i Estefania el que havia somiat, però que en realitat era el que havia vist i escoltat. Estefania i Diafebús havien fet bodes sordes, encara que segons ella haguera preferit fer una boda normal, ella, amb una actitud hipòcrita i cínica, al matí, estava arrepentida per haver perdut la virginitat, raonant que ho havia fet per ell, encara que a la nit segur que no va pensar el mateix, ja que si ella no haguera volgut, no haguera passat res. Com va succeir en el cas de Carmesina i Tirant, ella va voler preservar la seua virginitat, hi així li ho va fer jurar a Tirant que, encara que no estava d'acord, ho va respectar. En el cas de Plaerdemavida i Hpòlit si que va ser un somni de veritat, ella voldria tindre una oportunitat amb ell, com l'havien tingut Carmesina i Estefania. Aquestes tres dames -com que també son les que decideixen en les seues relacions- marquen un clar exemple de transició de l'Edat Mitjana al Renaixement: Carmesina té un concepte de l'amor propi de l'Edat Mitjana, com és l'amor cortés, que és un amor pur i idealitzat; Estefania té un concepte de l'amor propi del Renaixement, que és un amor carnal i passional; i el concepte de l'amor que té Plaerdemavida es trobaria entre una època i una altra, ja que espera un amor tradicional, on ell prenga la iniciativa i al mateix temps modern, on es puguen tindre relacions. Jo diria que és un reflex de la societat de l’època.