Tirant lo Blanc (capítols XII, XIII i XIV)

Tirant va saber aprofitar el temps amb Carmesina i els seus jocs de seducció, amb la intervenció de Plaerdemavida, que tracta d'ajudar-lo a conquerir-la durant el temps que va estar recuperant la salut. El que no entenc es perque oculten el seu amor, quasi tothom ho sap -menys l'Emperador i l'Emperadriu, que sembla que vegen el que es evident, ja que quan tots creuen que Tirant ha sigut descobert amb Carmesina ells pensen que ha sigut una rata- i si s'assabentaren, ho acceptarien de bon grat! Es tracta de Tirant, no de qualsevol altre cavaller! A més de que ningú podria recriminar-los, ja que pel que he vist molts necessitarien una lecció de moralitat: "ningú es casava amb ningú", mai millor dit, ja que l'Emperador està enamorat de Plaerdemavida, l'Emperadriu d'Hipòlit, a pesar de que els dos estan casats. Però el temps s'acaba, ja que ell ja quasi estava recuperat i l'Emperador insistia en que partira quan més prompte millor. Ell estava alli per lliurar batalles contra els moros, no batalles amoroses entre la puresa i el plaer... És aleshores quan la Viuda Reposada se n'adona de que estima a Tirant i farà tot el possible per a que discutisquen, fent creure a cadascun que l'anltre l'enganya, i així acabar junts. En un principi cap dels dos s'ho creia. Carmesina no va desconfiar ni un moment de Tirant, però a poc a poc Tirant la creu més i més fins que al final cau en la seua trampa. La Viuda Reposada feu anar a Tirant a una casa que va llogar per a que puguera observar l'hort sense ser vist, a traves de dos espills que reflectien un sobre l'altre el que succeia a l'exterior, ja que la finestra era molt alta i no es podia accedir a ella si no era amb una escala. Des d'alli va vore com Lauseta, un esclau negre de l'hort, galantejava a Carmesina i se la duia a la seua cambra a expresar-se el seu amor com feien els enamorats. Tirant es preguntava com Carmesina podia caure tan baix, sense adonar-se'n de que si un senyor s'enamorara de Carmesina també podria preguntar-se el mateix en vore que estava enamorada de Tirant. Però açò realment es tractava d'una treta de la Viuda Reposada -que no li va sortir com ella esperava-, i sense saber-ho Plaerdemavida i la mateixa Carmesina van ser les seues complices. La Viuda Reposada li va demanar a Plaerdemavida que es vestira de Lauseta i galantejara a Carmesina com de costum per a animar-la i això es el que va vore Tirant. Des d'aquell moment Tirant no li va dirigir la paraula a Carmesina i abans d'anar-se'n va matar a Lauseta -al fer-ho es degué d'haver oblidat dels principis del bon cavaller que tant defenia, per què sinò no li trobe una explicació raonable-. Com que estava enfadat, va seguir els seus impulsos i no la seua rao, altra vegada Tirant es comporta de manera egoista i va voler partir amb el vaixell un dia de Tormenta. Plaerdemavida, que va pujar al vaixell de Tirant en nom de Carmesina per saber perque se n'anava sense parlar-li, ja no va poder baixar d'ell, i van haver de partir després de que tot es sol·lucionara. La tormenta es va enfortir, molts vaixells es van enfonsar i alguns mariners van morir. Tirant va tractar de fer tot el possible per salvar la situació, però no va ser suficient i no ho va aconseguir. El seu vaixell s'enfonsava i anaven a morir. És aleshores quan en el moment en més inoportú, ja que era un poc tart, Tirant se n'adona del seu egoisme i es tornà una mica humil, quan va admitir que era culpa seua aquella situació. En el moment del que es precisa del Tirant valent que guanya totes les batalles ell sol, en vore que no pot fer res ja que li falta part de la seua tripulació, aquest acaba rendint-se a la mort. El que no es sap al final d'aquest llibre es si igual acabarà guanyant per gracia divina!

Tirant lo Blanc (capítols X i XI)

Tirant convoca un consell de mariners per decidir com actuarien en la pròxima batalla, que seria a la mar. Un mariner anomenat Galançó, que era un presoner moro a qui va alliberar, va donar un consell amb el que aconseguirien guanyar -encara que gracies tambe a una altra enginyiosa estrategia del Tirant... com no!-. Açò no ho vaig entendre massa bé, perque aquest va parlar malament d'ell i, encara així, Tirant va decidir deixar-lo en llibertat. Galançó va pasar d'odiar Tirant i la seua patria per aquest fet. Cosa comprensible despres de que eixa persona et salve la vida. El que no es tan comprensible es el comportament de Tirant, que per coses no molt mes pitjors que les que li va dir aquest mariner ha reaccionat completament diferent, i al final afegix: "Doneu als roïns perquè parlen bé, doneu als bons perquè no parlen mal". Així que, si es tan facil com diu, per què no actua seguint aquesta política amb tots els moros i així acaba amb la guerra? Tanta intel·ligencia i no l'utilitza per al realment important que es la pau... A mí em sembla que Tirant és un hipocrita que actua segons la seua propia conveniencia! D'aquesta batalla sortiren victoriosos, no sols Tirant, que va capturar al Gran Caramany i al Rei de la Sobirana India, sinó també Hipòlit que va arribar amb mes naus que amb les que se'n va anar! Però sembla que no fou suficient, perque a la tornada a Constantinoble, ell es el que se'n dugué tots els honors com ja era de costum... Una vegada allí, Tirant es recuperà a poc a poc de les ferides que tenia a causa de la batalla. I va tindre sort, perque els moros els oferiren un pacte: una treva de tres mesos per terra i mar, un rescat pel Gran Caramany i pel Rei de la Sobirana India, i un pacte de pau amb el casament de Carmesina i el Gran Soldà, sempre que si tingueren un fill fora moro i si tingueren una filla cristiana; així acceptaren sols la treva i Tirant tingué el temps suficient per recuperar-se completament. Però en la meua opinió n'ho s'ho van pensar bé a l'hora de ficar-se d'acord, perquè així s'hauria acabat la guerra i a més oferien com a dot tot el territori de l'Imperi a l'Emperador i la seua aliança contra l'enemic; l'oferta era temptadora, però no els va convencer. En canvi Tirant sí que es va deixar persuadir per la insistencia de Plaerdemavida en més d'una ocasió, encara que ell no va oposar molta resistencia i la Princesa també li seguia el joc encara que no li ho consentia tot.

Tirant lo Blanc (capítol IX)

En fer-se de dia, Plaerdemavida els va contar a Carmesina i Estefania el que havia somiat, però que en realitat era el que havia vist i escoltat. Estefania i Diafebús havien fet bodes sordes, encara que segons ella haguera preferit fer una boda normal, ella, amb una actitud hipòcrita i cínica, al matí, estava arrepentida per haver perdut la virginitat, raonant que ho havia fet per ell, encara que a la nit segur que no va pensar el mateix, ja que si ella no haguera volgut, no haguera passat res. Com va succeir en el cas de Carmesina i Tirant, ella va voler preservar la seua virginitat, hi així li ho va fer jurar a Tirant que, encara que no estava d'acord, ho va respectar. En el cas de Plaerdemavida i Hpòlit si que va ser un somni de veritat, ella voldria tindre una oportunitat amb ell, com l'havien tingut Carmesina i Estefania. Aquestes tres dames -com que també son les que decideixen en les seues relacions- marquen un clar exemple de transició de l'Edat Mitjana al Renaixement: Carmesina té un concepte de l'amor propi de l'Edat Mitjana, com és l'amor cortés, que és un amor pur i idealitzat; Estefania té un concepte de l'amor propi del Renaixement, que és un amor carnal i passional; i el concepte de l'amor que té Plaerdemavida es trobaria entre una època i una altra, ja que espera un amor tradicional, on ell prenga la iniciativa i al mateix temps modern, on es puguen tindre relacions. Jo diria que és un reflex de la societat de l’època.

Tirant lo Blanc (capítols VII i VIII)

Arribà el dia del combat a tota ultrança entre Tirant i el Rei d'Egipte. Per suposat, cadascú ja tenia preparada la seua estratègia, com a bons líders! Les tropes ja estaven preparades per a la lluita, quan, de sobte, els moros observen com els cristians fugen i aquestos, creient-se que es retiraven, els segueixen. Fins i tot, l'Emperador que hi va acudir com a espectador junt amb la Princesa Estefania, van creure que havien perdut la batalla, i jo creia que s'havien tornat bojos! Però no va ser així, tot es tractava d'una enginyosa trampa de Tirant -raó per la qual supose que, com ho havia fet en altres batalles, és per això que el Rei d'Egipte l'acusa de traïdor i mentider-, amb la qual, després d'una costosa i dura batalla van aconseguir guanyar. Gràcies al pla i la valentia de Tirant -no podria ser d'una altra manera- i a pesar de la deslleialtat del Duc de Macedònia, que va desarmar el propi Tirant, i la desobediència de Diafebús -estranya en ell-, que fart de que ell es duguera els honors i la fama i de que ell no s'ho poguera endur ja que no el deixava participar en ella, eixí de l'amagatall d'on li havia jurat que no eixiria fins que no li ho diguera. Evidentment les dues accions van ser egoistes -però sols seguien el exemple del seu estimat capità-, la del Duc de Macedònia podria haver ficat en perill la victòria de la batalla -encara que no del tot perquè Tirant, com a cavaller, es igual que la resta, i igual podrien haver guanyat-, però la de Diafebús, en la meua opinió el que va fer es acabar amb la inacabable batalla atorgant per fi la victòria als cristians. Per aquest fet, Tirant es va enfadar amb Diafebús. A pesar de que tots estaven feliços perquè havien guanyat la batalla, ell estava enfadat perquè li donava la culpa per no haver aconseguit matar o fer presoners a tots els grans senyors i ser el senyor de tot l'Imperi -sense adonar-se'n que sense la seua actuació tampoc ho hagueren aconseguit o, encara pitjor, hagueren perdut-. Bé, però tots contents no estaven, perquè l'Emperador i la Princesa Estefania creien que havien perdut i ,a més a més, que Diafebus havia mort, ja que no l'havien vist combatre i no havia anat a informar sobre els resultats de la batalla, ja que se li havia oblidat pel disgust. Però aquest mal li va fer vore a la Princesa Estefania que l'estimava i se li declarà –fet que cal destacar tenint en compte el que podria suposar si s’assabentaren de que una dama del seu llinatge per aquella època es tan desvergonyida-. Tirant, en assabentar-se'n -i supose que també en adonar-se'n de que havia sigut també egoista-, se li oblidà la discussió i va fer que l'Emperador li atorgara l'ofici de Gran Conestable, li va donar el Comtat de Sant Àngel i li va organitzar una festa en el seu honor -després de tot, era el mínim que podia fer, no?-. En acabar la festa, ja per la nit, mentre tots dormien: Estefania, Carmesina, Diafebús i Tirant es reuniren en una cambra. Eixa nit no va dormir cap dels quatre, i tampoc ho va fer molt més que ells Plaerdemavida, no perquè estiguera amb ells, sinó perquè va intuir que es celebrarien bodes sordes, per això sols ella sap el que va passar realment eixa nit en eixa cambra...

Tirant lo Blanc (capítols III, IV, V i VI)

L'Emperador convoca un consell junt amb el seu nou Capità, Tirant, per ser informats de les últimes batalles contra els moros amb el Duc de Macedònia com a cap de l'exercit cristià. Aquest, com que no era un entès en l'art de la guerra, va dur a l'exercit a la pitjor situació on es podia arribar. L'Emperador, desesperat per la misèria a la qual havia arribat l'Imperi, pregà a Tirant que marxara el més prompte possible per socorrer-lo, i ell acceptà com a bon cavaller! I com a bon cavaller aconseguí reunir un gran exercit abans de beneir les banderes. Però aquest cavaller es va ficar mal... Mal d'amor sols de pensar que s'avia de separar de Carmesina. Quan parlaren tots dos, ell es va fer el soca quan ella li oferí tot el que ell volguera, donant a entendre que ell buscava honrar-la i ella el seu amor, però que en realitat era tot el contrari. Ell en vore que la dama li va "donar la mà", li va "agafar el braç"; i ella se n'adona de les seues intencions i que no era tant ingenu i innocent com aparentava. Però no va ser tant espavilat per adonar-se'n de que es tractava d'un astut joc de la Princesa. Tirant va confiar en si mateix i degué pensar: "De perduts al riu!", ja que li va demanar llevar-li la camisa que ella portava per poder quedar-se-la. Ella, que com a dona sempre havia de tindre la ultima paraula, ho va acceptar en certa mida, perquè volia mantindre la seua virtut intacta, i es canvià la camisa en la seua cambra abans de donar-li-la i després de besar-la moltes vegades. Ell, que com a home es conformà amb el mínim, inclòs es presentà davant de l'Emperador amb la camisa sobre l'armadura per acomiadar-se d'ell! Però a aquest fet no li donà ningú cap importància, ja que era una manera de venerar a la seua dama.

Els turcs ja donaven per guanyada la batalla, tenint en compte totes les victòries que havien aconseguit en guerres anteriors, però no comptaven amb la presencia de Tirant. L'exercit de Tirant estava rodejat pel de el Soldà per una part i pel del Gran Turc per una altra, però l'enginy que li faltava en l'amor, li sobrava en la batalla, i ja tenia pensada una estratègia que va funcionar i van acabar guanyant. Això sí, gràcies a la valentia dels cavallers, encara més a l’astúcia de Tirant, però sobretot gràcies a la justícia divina! En aquest punt de la novel·la, on no es te consideració per l'aportació dels guerrers i les seues accions no fan més que destacar la figura de Tirant, on pensava que ja res podia superar l'admiració cap a Tirant -de la que s'ha fartat ja fins i tot el Duc de Macedònia-, apareix la religió! Si ja era difícil creure que tot va començar a anar millor per l'arribada d'un sol home, molt més difícil és de creure que, més que per ell, es deu a una força divina! Després es diu que es tracta d'una narració més verosímil... Però jo casi que, més que això, em crec més la màgia que apareix en "El Romanç de Tristany i Isolda". Encara que és veritat que hi ha que tindre en compte l'època en que va ser escrita, on la religió cristiana és un dels pilars fonamentals de la societat. Ja que si es tractava de fer por entre la gent per ser respectada, l’església era la primera en complir-ho, però Tirant no es queda curt al fer penjar cossos morts i fer córrer la veu del perquè van acabar així, fora veritat o mentida...

Poema dels Oprimits

A tots! Però sobretot a les persones que utilitzen la paraula com a instrument de revolució. Sempre respectant el principi de que la llibertat de cadascun comença on acaba la d'un altre... Espere que us emocione tant com a mi el poder dir tant en tant poc! Per la LLIBERTAT!

Ken Zazpi - Poema dels Oprimits (Zapalduen Olerkia)

"En aquest país ocult,

amb les ombres vaig jugant;

intentant ser jo mateix,

pintant un endemà...

Tot allò que no puc ser,

raja sempre del meu cant;

l'alba és ben a prop,

la sento,em va envoltant...

La història ja se sap,

no tothom l'explica igual;

és difícil d'empassar,

la veritat del del costat...

Ara a prop dels oprimits,

un poema vull cantar,

tota l'amargor,

que volen amagar...

I canto als llits buits,

a la mare, al seu patir;

a tot el temps fugaç,

de que ens van desposseint...

Al ferro, al seu crit

al pare atemorit

a tothom que ho patim...

Escoltem des de petits,

tot allò que hem d'estimar,

tot allò que hem de ser,

a la força imposat...

Ara, prop dels oprimits,

cantaré una cançó,

coberta tenen ja,

tota l'amargor...

A la soledat,

als íntims i als amics,

a cada instant del viure,

que de les mans, ha fugit.

Als qui van ser ahir,

als qui son ara aquí,

als que encara han de venir...

Estimada vull sentir,

que aviat tot canviarà:

que també seràs amb mi,

el dia de demà...

I que els que vindran després,

ja mai més no cantaran,

aquest cant dels oprimits,

i tampoc no ploraran...

Diga'm per favor,

ara amiga ja,

allò que vull escoltar,

estimada, amor...

En els accidents,

les adversitats

a els que per nosaltres

fins la vida han donat...

Als que de camí,

mai no han arribat,

als que lluitem,

i al vent de... LLIBERTAT!"

Tirant lo Blanc (capítols I i II)

Tirant, requerit per l'Emperador de Constantinoble, i aconsellat pel Rei de Sicilia decideix servir com a cavaller en la lluita contra els turcs. Aquest complix tots els requisits que ha de tindre un cavaller: ser coratjós, lleial, virtuós, humil, honest... És l'ideal de cavaller perfecte! Però, encara així, és humà i té les seues debilitats, i en conèixer a Carmesina i contemplar la seua gran bellesa i els seus pits nus, va descobrir quines eren. Així, en Tirant lo Blanc, deixant a una banda la fantasia, es centra en la realitat, mostrant la imatge d'un heroi, però sense oblidar que es tracta d'una persona, i que a pesar de la seua valentia en la batalla, té por de mostrar-li el seu amor a Carmesina. Açò li provoca un patiment i un avergonyiment, tant és així, que en reconèixer-li-ho a Diafebus, el seu home de confiança, esclata a plorar; tal i com ho va fer el Cid Campeador dos segles abans en el Cantar de Mio Cid, aquest com a model de cavaller i de literatura és la versió castellana del Tirant lo Blanc. Com que Tirant no es decidix a mostrar-li el seu amor a Carmesina, aquesta, que en sabia dels seus sentiments, va decidir emprendre la iniciativa i parlar amb ell. Però açò podia malinterpretar-se per aquella època, i ella es disculpa excusant les seues vertaderes intencions, però fent-li-ho vore a Tirant amb gestos, com el de negar-se a que la bese fora de la ma, en senyal de senyoria, fins que no ho fera dins de la ma, en senyal d'amor. Però finalment a causa del recolzament de Diafebus, de la insistença de Carmesina i del seu temor va trobar una forma original i indirecta de declarar-li el seu amor: a traves d'un espill! Com va dir la pròpia Carmesina: "No he trobat mai en cap dels llibres que he llegit tan graciosa declaració".