Cròniques de l'ESO: 3er de l'ESO (curs: 2007-2008)

Ja començava un nou curs, 3er de l’ESO. Aquest any vaig entrar amb una mica més de por a l’institut: si continuava la “tradició dels Benet”, aquest any repetiria, i jo no em podia llevar de la ment la possibilitat de que açò succeira, i més després de vore que el que en 1er i 2on sols era ciències naturals, ara es dividia en biologia i física i química; a més no sols teníem o plàstica o música, teníem les dues!

Tornàvem a ser el grup D, i a pesar de que érem un fum de gent, jo és l’any que més sola m’he trobat. Dos dels meus amics el van ficar al grup menut, el E, i un altre va passar al PDC i les dos úniques companyes que quedaven al meu grup, no anaven a la majoria de classes amb mi perquè ens dividien i quan estàvem tota el grup junt, es seien juntes i quasi no parlava amb elles. Açò junt amb altres conflictes, va portar a que, a poc a poc, deixarem de ser amigues. Però em va servir per conèixer gent nova, amb tres dels quals encara mantinc l’amistat.



Aquest any era quasi con si haguera tornat a 1er, però amb un nivell de dificultat més alt, o com si fora nova a l’institut, encara que coneixia les instal·lacions. Coneixia a molts companys, però no tenia relació amb la majoria, els pocs mestres que coneixia s’agafaren la baixa, com Charo, Manolo i Ana –aquesta ultima ja es va agafar la baixa a 2on, i a 3er ja ni va aparèixer, va vindre directament la substituta, Noelia, i quasi que ho vaig preferir així– i els únics que quedaven que ja coneixia eren Rosa i Miguel. Enric va ser el substitut de Charo, un xic amb poca experiència que tractava de fer les classes d’una manera més divertida, i va ho aconseguir, però perquè tenien poc de classe... Cadascú anava al seu rotllo, però si es prestava atenció alguna cosa s’aprenia. Amb Blanca, la de musica, va ser tot un repte després de no haver donat gens sobre la historia de la musica en 2on. De Fran, el de física i química, ens vam assabentar de mitja vida, entre una d’eixes coses que era tota la vida de Vila-Real i ha sigut quasi veí de ma abia des de sempre. Lourdes, la de biologia, una dona, des del meu punt de vista, una mica estranya: no volia que subratllarem el llibre amb subratllador groc, perquè deia que feia mal als ulls i per corregir els treballs els deuria pesar, perquè per a mi que puntuava pel nombre de fulles que tenia. Finalment, Verònica, la nostra tutora i mestra de tecnologia, per a mi, fins ara, la millor que hem tingut; a més de que ens preocupava per cadascú de nosaltres era molt bona mestra. Recorde que eixe curs els meus companys van acabar triant-me delegada, ells van dir que era perquè em veien l’adequada –però cap altre any m’havien triat i sabien que no volia ser-ho–, però se que ho van fer per fer-me la punyeta a mi i una amiga a qui van triar com subdelegada. Ella i jo ens vam queixar a Verònica, que ho va tractar de solucionar, i, al final, jo vaig acabar com subdelegada i un altre company com delegat. Jo vaig acceptar, però a excepció d’una de les tasques del delegat, no en vaig realitzar cap altra; però com que qui avisa no és traïdor, i jo ja vaig dir que si eixia com a delegada, no actuaria com a tal.

En arribar la Magdalena la relació amb les xiques ja no era la mateixa, així que jo era la única xica en una colla menuda de cinc persones. Però sense cap dubte aquestes han sigut les millors festes que mai he passat! Va ser el primer any que vaig pujar a la Magdalena –sí, encara que no ho parega, soc de Castelló–. A les 6 del matí ja érem a per les canyes, però ja hi havia una cua infinita, així que vam decidir anar-nos-en ja cap a la Magdalena i pel camí ens vam trobar unes. Creien que no aguantaria, però amb una plaga al peu vaig pujar i baixar a peu, a mes de la parada per jugar a futbol. Quan tornàvem començava a ploure i vam fer autostop, però no amb la intenció de que ens dugueren de veritat. Cansats ens vam seure a la sèquia i un amic es va llevar les espardenyes i l’altre li les va llençar a fer la ma, i aquell corrents darrere de la sabata descalç... Semblarà una tonteria, però al final vaig ser jo l’ultima que vaig arribar a casa, així que crec que soc la que mes vaig caminar! Van tornar a vindre Pignoise, altra volta a primera fila, i quasi aconseguim la baqueta del bateria, però eren lluitant per ella dos dels meus amics contra una colla ben gran, així que els vaig dir que soltaren i se la van endur els altres... Per acabar de ser una Magdalena completament perfecta, també va vindre aquest amic meu de la infancia amb qui al final no vam anar a regatejar als hippies, com tant volien, però vam acabar aprofitant les festes fins l’últim dia pel mati! Recorde que ací ja sabia alguna cosa que altra mes de política, ja que per aquesta època es va donar un dels tants conflictes entre Aguirre i Gallardón per ser el numero dos en les llistes per a les eleccions nacionals, que finalment va guanyar el PSOE –per gràcia o per desgracia...–, ací era ara quan començaven a apareixer les primeres flors del nostre president per evitar dir la paraula “crisi”, paraula que finalment se li va escapar al ara ja antic ministre d’economia, Solbes; i ho vaig comentar amb aquest amic meu a rel d’un gag del programa de TV3, Polònia:



A pesar de tindre ja ben clares les meues idees, raó per la qual em passava discutint hores amb els meus amics, ja que eren completament diferents a mi, però no era suficient per què deixarem de ser amics... Soc prou tolerant, inclòs em van dir que anara a confirmació amb ells i vaig acceptar, ja que a mes em van dir que farien activitats solidaries, però al mes ja no ho suportava i m’ho vaig deixar... Al final tampoc en van fer cap! El que si que vaig fer va ser apuntar-me a classes guitarra i dibuix i desitjava ser voluntària de la creu roja, però no tenia l’edat. Les classes de guitarra sols van durar eixe any, perquè els meus companys s’ho van haver de deixar, i amb les classes de dibuix seguisc hui en dia.

Aquest any vaig descobrir els canals Cuatro y La Sexta, que encara que ja duien temps en la televisió, mai havia vist cap programa seu, com Humor Amarillo de Cuatro, però sobretot La Sexta, amb Se Lo Que Hicisteis..., El Intermedio, El Analista, Buenafuente... Any en que aquest últim va presentar el seu personatge Rodolfo Chikilicuatre, que va anar aquell any a Eurovisió junt amb les ballarines Disco i Grafica i la seua guitarra Luciana per interpretar el Chiki-Chiki que va deixar a Espanya per davant de molts altres cantants españols en altres festivals. Al final van aconseguir el seu propòsit, entre broma i broma, demostrar en el que s’havia convertit el festival d’Eurovisió. Aquest ha sigut l’únic any que l’he vist per iniciativa pròpia!



No molt menys polèmic va ser el “¿Por qué no te callas?” –que també apareix en la cançó de Chikilicuatre– del rei Juan Carlos dedicat a Hugo Chavez en la Cumbre Iberoamericana quan aquest interrompia a Zapatero per criticar a l’antic president espanyol, Aznar. A aquest de seguida li van eixir diferents versions i fins i tot un to de cridada per al mòbil.



A final de curs havíem de prendre una decisió important que ens portaria ja per un camí, però que encara que no fora determinant si que influiria, triar les optatives de 4rt.

Així, va començar l’estiu, del qual recorde sobretot el viatge amb la meua família a Granada i la visita de l’Alhambra. Encara no m’explique com nosaltres, en ple mes d’agost amb quaranta i pocs graus buscàvem una gelateria, una cafeteria o un bar on hi haguera ombra i prendre’ns alguna cosa refrescant i uns guiris que arriben i es seuen al nostre costat es demanen un xocolate calent amb xurros! Va ser massa impactant com per oblidar-ho!



Amb el fi de les vacances començaria el principi del fi del nostre pas per l’ESO amb l’arribada de 4rt.