Cròniques de l'ESO: 2on de l'ESO (curs: 2006-2007)

Ja era setembre altra volta i anava a començar 2on de l’ESO. Aquesta vegada igual de nerviosa, però sense tanta por com al primer curs, ja que ja sabia de que anava tot allò. Altra volta érem el grup D, es a dir, el gran, per que també ens dividien en dos. Tots a classe ens coneixíem, no hi havia cap repetidor. Estava a classe amb la majoria dels antics amics i els nous que havia fet i va millorar la relació amb ells, però es va perdre un poc amb dos que els va tocar a l’altre grup.

A causa de les discussions que va haver en primer, la jerarquia a classes va canviar, ara hi havia un nou líder. Aquest any es podia sentir la tensió que hi havia entre els companys, però supose que ens va servir, al menys a mi, per delimitar una clara franja entre els que érem amics i els que no. Encara que sempre hi ha algú en la colla que no ho te del tot clar... Ens ho passàvem bé, però no va acabar sent un bon any per les discussions entre companys, sobretot cap a final de curs...

Alguns dels millors mestres que havia tingut a 1er, s’havien canviat d’institut, però en teníem de nous que van ser tan bons com ells: Toni, Charo, Jaume... D’aquest curs es podrien contar moltíssimes anècdotes, com la lectura de “Joan el Cendrós” a la classe de valencià de Rosa, les repetitives lliçons a la classe d’angles de Julia, la relaxació a la classe de musica de Jaume, o el dia que, en teoria ens tocava excursió, però al final no es va fer, i ens vam amagar dins de classe abans de que arribara Charo, de castellà. La broma es podria haver allargat durant tota la classe, però al final ens descobriren... L’optativa em va tocar amb Pilar. La vaig triar per consell d’un mestre, i sols per això deuria ser l’ultima volta que hauria d’haver confiat en un. A pesar de tot, com que en aquesta assignatura no coneixia quasi a ningú, i a més ens van ficar per ordre de llista, vaig conèixer gent nova amb qui també vaig agafar cada volta confiança durant tot el curs, llàstima que tot canviara en poc de temps...

Poc a poc el grup d’amics que componia la colla estava cada vegada mes definit. Recorde un dels dies que vam quedar, que la meitat de la colla es va dividir i es van esfumar. Al cap d’una estona, em van cridar al mòbil, i per tornar-los la jugada va respondre un altre amic, canviant la veu i fent com si m’hagueren robat. En retrobar-nos tota la colla fingíem, i la resta s’ho va creure, però descobriren on amagàvem els suposats objectes robats... A nosaltres ens va parèixer divertit, però no tant als altres, que es van enfadar un poc.

La magdalena d’aquest any va ser la primera que vaig eixir fins més tard i vaig poder anar al meu primer concert: el de Pignoise! Vam aconseguir ficar-nos en primera fila i per poc aconseguisc la pua del baixista, però quasi em xafen els dits quan vaig anar a intentar agafar-la. Encara així, va ser fantàstic!



Aquest any va ser quan vaig començar a canviar la meua manera de vestir, el tipus de musica que escoltava –encara que no tenen quasi res a vore en com son ara, si que tenen un poc de relació–, però el més important era que vaig començar a donar-li mes importància a les meues idees –sobretot a que hi haguera igualtat –que no importe religió, país, IDIOMA... Amb aquest ultim em sentia més identificada, ja que em costava expressar-me amb els meus amics en Valencià, ja que aquestos no el parlaven, però tampoc volien que el parlara jo– i a interessar-me per la política -com a fet important d'aquest àmbit, destacaria l'atemptat d'ETA a la T4 de l'aeroport de Barajas, Madrid; i la condemna de mort de Sadam Husein-. No era una experta en l’últim –i encara em queda moltíssim per aprendre–, de fet encara no sabia ni si la meua manera de pensar tenia un nom, però sols era el principi... En tot açò va influir que em ficaren Internet aquest any, encara que, aquesta finestra al mòn, no va ser determinant a l’hora de ser com era, si que m’ajudava a comprendre millor algunes coses i a conèixer-ne més. En canvi, si que va ser necessari per poder recuperar l’amistat amb un dels meus millors amics de la infància i que, a pesar de tot, encara segueix al meu costat.



Per l’excursió de final de curs d’aquest any podíem triar entre anar a Andalusia o Castella Lleó. Com que era més barat i a més ens deixarien més llibertat per anar sols per on volguérem, vam triar Castella. El viatge va ser extraordinari! Passàvem el dia fent fotos –als amics i a la gran quantitat de coses que vam vore–, les nits a l’hotel després de passejar per la ciutat –ja que la discoteca no em cridava massa l’atenció–. Sempre hi ha algun que altre mal rotllo però, en definitiva, va ser tota una experiència! Gaudir d’un lloc tant bonic amb la companyia dels teus amics. Al final del viatge jo no volia tornar, m’haguera quedat en el casc antic de Salamanca i m’he jurat que algun dia tornaré!



Al acabar l’excursió començava l’estiu que el vaig passar la meitat a Castelló, la meitat a Benicàssim. El temps que vaig estar a Castelló el vaig passar amb algunes de les amigues, la resta de les xiques se’n havien anat de la colla i la resta de xics que quedaven integrats en ella –ja que també alguns van deixar de quedar– no estaven a Castelló, però vam mantindre el contacte. El mes que vaig estar a Benicàssim, vaig estar amb la meua família a un apartament. Una de les amigues amb qui vaig passar l’estiu a Castelló va vindre per quedar-se a dormir, i van ser els dies que millor m’ho vaig passar. Qui m’anava a dir a mi que seria l’últim estiu que passaria amb ella...



Un altre any havia passat, aquest em va resultar mes assequible per aprovar, però se’m va fer molt pesat pel mal rotllo que es respirava a l’ambient. Però arribava 3er de l’ESO i jo tenia l’esperança de que tot canviara.