El que en aquesta cançò de la Gossa Sorda a primera oida sembla una cançò d'amor, en realitat es tracta d'una denúncia. Sí que es tracta de dos enamorats, però l'ambient on succeix l'acció són els "carrers de Ciutat Vella" (València), durant la dictadura de Franco -o temps abans o temps després-. L'escena es preciossa, fins el moment en què arriben els militars i... Bé, "ja saps que passa...", ja que el "t'estime, t'estimo, t'estim..." d'algun o dels dos amants està inacabat.
Una altra cosa més que podem dir sobre aquest grup i de la deducció de que es tracte d'aquest context es el títol del disc "Saó". "Saó" és a més una revista que va ser fundada a l'any 1976 a València, després de la mort de Francisco Franco. Tractava temes d'actualitat, culturals, socials, religiosos... amb molta seriositat, però sobretot una de les coses més importants per aquella época: El reconeixement i la defensa de la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya i les Illes Balears.
Espere que us agrade! ^^
diumenge, 21 de març del 2010
divendres, 19 de març del 2010
And the Oscar goes to...
Ha arribat el moment de triar el millor blog, i per decidir qui són els tres guanyadors he seguit els següents criteris:
1.- He descartat els blogs que han pujat totes les entrades obligatories,
2.- he triat els que han pujat entrades voluntaries, i
3.- he votat els que més firme i/o visite perquè considere més interessants, m'han cridat l'atenció...
Per aquesta raó he triat com a blog vencedor el de Laia Camprodon, en segon lloc el d'Alba Antequera, i en tercer lloc el de Laura Olivares.
Sort... I que guanye el millor! ;D
I com a comentat Laia, al final ha sigut així, perque ningú ha guanyat! I jo, que molt al meu pessar he traicionat els meus ideals anarquistes i m'he decidit ha votar, no ha servit de res! :S Després encara es vol que es confie en la democracia... A això, jo responc:
P.D.: Per insensats així, Hitler va arribar al poder! XD
1.- He descartat els blogs que han pujat totes les entrades obligatories,
2.- he triat els que han pujat entrades voluntaries, i
3.- he votat els que més firme i/o visite perquè considere més interessants, m'han cridat l'atenció...
Per aquesta raó he triat com a blog vencedor el de Laia Camprodon, en segon lloc el d'Alba Antequera, i en tercer lloc el de Laura Olivares.
Sort... I que guanye el millor! ;D
I com a comentat Laia, al final ha sigut així, perque ningú ha guanyat! I jo, que molt al meu pessar he traicionat els meus ideals anarquistes i m'he decidit ha votar, no ha servit de res! :S Després encara es vol que es confie en la democracia... A això, jo responc:
P.D.: Per insensats així, Hitler va arribar al poder! XD
divendres, 12 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 4rt de l'ESO (curs: 2008-2009)
Ja érem els veterans de l’ESO! Era a 4rt, i ja no tenia tanta por, després de vore que havia passat 3er, que ja començava a tindre un nivell, a més em van dir que aquest curs era molt més facil. Il·lusa! Vaig agafar-me les optatives de ciències: física i química, biologia, informàtica i matemàtiques B –les difícils–. Estava disposada a, en un futur, estudiar medicina, però em vaig adonar de que no era el meu i, a pesar de que no haja seguit estudiant ciències, no estic gens penedida de haver-me-les triat en 4rt.
Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.
El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!
Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!
Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...
També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.
Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:
Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!
Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:
L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!
Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!
L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!
Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...
Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.
El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!
Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!
Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...
També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.
Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:
Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!
Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:
L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!
Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!
L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!
Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...
dijous, 11 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 3er de l'ESO (curs: 2007-2008)
Ja començava un nou curs, 3er de l’ESO. Aquest any vaig entrar amb una mica més de por a l’institut: si continuava la “tradició dels Benet”, aquest any repetiria, i jo no em podia llevar de la ment la possibilitat de que açò succeira, i més després de vore que el que en 1er i 2on sols era ciències naturals, ara es dividia en biologia i física i química; a més no sols teníem o plàstica o música, teníem les dues!
Tornàvem a ser el grup D, i a pesar de que érem un fum de gent, jo és l’any que més sola m’he trobat. Dos dels meus amics el van ficar al grup menut, el E, i un altre va passar al PDC i les dos úniques companyes que quedaven al meu grup, no anaven a la majoria de classes amb mi perquè ens dividien i quan estàvem tota el grup junt, es seien juntes i quasi no parlava amb elles. Açò junt amb altres conflictes, va portar a que, a poc a poc, deixarem de ser amigues. Però em va servir per conèixer gent nova, amb tres dels quals encara mantinc l’amistat.
Aquest any era quasi con si haguera tornat a 1er, però amb un nivell de dificultat més alt, o com si fora nova a l’institut, encara que coneixia les instal·lacions. Coneixia a molts companys, però no tenia relació amb la majoria, els pocs mestres que coneixia s’agafaren la baixa, com Charo, Manolo i Ana –aquesta ultima ja es va agafar la baixa a 2on, i a 3er ja ni va aparèixer, va vindre directament la substituta, Noelia, i quasi que ho vaig preferir així– i els únics que quedaven que ja coneixia eren Rosa i Miguel. Enric va ser el substitut de Charo, un xic amb poca experiència que tractava de fer les classes d’una manera més divertida, i va ho aconseguir, però perquè tenien poc de classe... Cadascú anava al seu rotllo, però si es prestava atenció alguna cosa s’aprenia. Amb Blanca, la de musica, va ser tot un repte després de no haver donat gens sobre la historia de la musica en 2on. De Fran, el de física i química, ens vam assabentar de mitja vida, entre una d’eixes coses que era tota la vida de Vila-Real i ha sigut quasi veí de ma abia des de sempre. Lourdes, la de biologia, una dona, des del meu punt de vista, una mica estranya: no volia que subratllarem el llibre amb subratllador groc, perquè deia que feia mal als ulls i per corregir els treballs els deuria pesar, perquè per a mi que puntuava pel nombre de fulles que tenia. Finalment, Verònica, la nostra tutora i mestra de tecnologia, per a mi, fins ara, la millor que hem tingut; a més de que ens preocupava per cadascú de nosaltres era molt bona mestra. Recorde que eixe curs els meus companys van acabar triant-me delegada, ells van dir que era perquè em veien l’adequada –però cap altre any m’havien triat i sabien que no volia ser-ho–, però se que ho van fer per fer-me la punyeta a mi i una amiga a qui van triar com subdelegada. Ella i jo ens vam queixar a Verònica, que ho va tractar de solucionar, i, al final, jo vaig acabar com subdelegada i un altre company com delegat. Jo vaig acceptar, però a excepció d’una de les tasques del delegat, no en vaig realitzar cap altra; però com que qui avisa no és traïdor, i jo ja vaig dir que si eixia com a delegada, no actuaria com a tal.
En arribar la Magdalena la relació amb les xiques ja no era la mateixa, així que jo era la única xica en una colla menuda de cinc persones. Però sense cap dubte aquestes han sigut les millors festes que mai he passat! Va ser el primer any que vaig pujar a la Magdalena –sí, encara que no ho parega, soc de Castelló–. A les 6 del matí ja érem a per les canyes, però ja hi havia una cua infinita, així que vam decidir anar-nos-en ja cap a la Magdalena i pel camí ens vam trobar unes. Creien que no aguantaria, però amb una plaga al peu vaig pujar i baixar a peu, a mes de la parada per jugar a futbol. Quan tornàvem començava a ploure i vam fer autostop, però no amb la intenció de que ens dugueren de veritat. Cansats ens vam seure a la sèquia i un amic es va llevar les espardenyes i l’altre li les va llençar a fer la ma, i aquell corrents darrere de la sabata descalç... Semblarà una tonteria, però al final vaig ser jo l’ultima que vaig arribar a casa, així que crec que soc la que mes vaig caminar! Van tornar a vindre Pignoise, altra volta a primera fila, i quasi aconseguim la baqueta del bateria, però eren lluitant per ella dos dels meus amics contra una colla ben gran, així que els vaig dir que soltaren i se la van endur els altres... Per acabar de ser una Magdalena completament perfecta, també va vindre aquest amic meu de la infancia amb qui al final no vam anar a regatejar als hippies, com tant volien, però vam acabar aprofitant les festes fins l’últim dia pel mati! Recorde que ací ja sabia alguna cosa que altra mes de política, ja que per aquesta època es va donar un dels tants conflictes entre Aguirre i Gallardón per ser el numero dos en les llistes per a les eleccions nacionals, que finalment va guanyar el PSOE –per gràcia o per desgracia...–, ací era ara quan començaven a apareixer les primeres flors del nostre president per evitar dir la paraula “crisi”, paraula que finalment se li va escapar al ara ja antic ministre d’economia, Solbes; i ho vaig comentar amb aquest amic meu a rel d’un gag del programa de TV3, Polònia:
A pesar de tindre ja ben clares les meues idees, raó per la qual em passava discutint hores amb els meus amics, ja que eren completament diferents a mi, però no era suficient per què deixarem de ser amics... Soc prou tolerant, inclòs em van dir que anara a confirmació amb ells i vaig acceptar, ja que a mes em van dir que farien activitats solidaries, però al mes ja no ho suportava i m’ho vaig deixar... Al final tampoc en van fer cap! El que si que vaig fer va ser apuntar-me a classes guitarra i dibuix i desitjava ser voluntària de la creu roja, però no tenia l’edat. Les classes de guitarra sols van durar eixe any, perquè els meus companys s’ho van haver de deixar, i amb les classes de dibuix seguisc hui en dia.
Aquest any vaig descobrir els canals Cuatro y La Sexta, que encara que ja duien temps en la televisió, mai havia vist cap programa seu, com Humor Amarillo de Cuatro, però sobretot La Sexta, amb Se Lo Que Hicisteis..., El Intermedio, El Analista, Buenafuente... Any en que aquest últim va presentar el seu personatge Rodolfo Chikilicuatre, que va anar aquell any a Eurovisió junt amb les ballarines Disco i Grafica i la seua guitarra Luciana per interpretar el Chiki-Chiki que va deixar a Espanya per davant de molts altres cantants españols en altres festivals. Al final van aconseguir el seu propòsit, entre broma i broma, demostrar en el que s’havia convertit el festival d’Eurovisió. Aquest ha sigut l’únic any que l’he vist per iniciativa pròpia!
No molt menys polèmic va ser el “¿Por qué no te callas?” –que també apareix en la cançó de Chikilicuatre– del rei Juan Carlos dedicat a Hugo Chavez en la Cumbre Iberoamericana quan aquest interrompia a Zapatero per criticar a l’antic president espanyol, Aznar. A aquest de seguida li van eixir diferents versions i fins i tot un to de cridada per al mòbil.
A final de curs havíem de prendre una decisió important que ens portaria ja per un camí, però que encara que no fora determinant si que influiria, triar les optatives de 4rt.
Així, va començar l’estiu, del qual recorde sobretot el viatge amb la meua família a Granada i la visita de l’Alhambra. Encara no m’explique com nosaltres, en ple mes d’agost amb quaranta i pocs graus buscàvem una gelateria, una cafeteria o un bar on hi haguera ombra i prendre’ns alguna cosa refrescant i uns guiris que arriben i es seuen al nostre costat es demanen un xocolate calent amb xurros! Va ser massa impactant com per oblidar-ho!
Amb el fi de les vacances començaria el principi del fi del nostre pas per l’ESO amb l’arribada de 4rt.
Tornàvem a ser el grup D, i a pesar de que érem un fum de gent, jo és l’any que més sola m’he trobat. Dos dels meus amics el van ficar al grup menut, el E, i un altre va passar al PDC i les dos úniques companyes que quedaven al meu grup, no anaven a la majoria de classes amb mi perquè ens dividien i quan estàvem tota el grup junt, es seien juntes i quasi no parlava amb elles. Açò junt amb altres conflictes, va portar a que, a poc a poc, deixarem de ser amigues. Però em va servir per conèixer gent nova, amb tres dels quals encara mantinc l’amistat.
Aquest any era quasi con si haguera tornat a 1er, però amb un nivell de dificultat més alt, o com si fora nova a l’institut, encara que coneixia les instal·lacions. Coneixia a molts companys, però no tenia relació amb la majoria, els pocs mestres que coneixia s’agafaren la baixa, com Charo, Manolo i Ana –aquesta ultima ja es va agafar la baixa a 2on, i a 3er ja ni va aparèixer, va vindre directament la substituta, Noelia, i quasi que ho vaig preferir així– i els únics que quedaven que ja coneixia eren Rosa i Miguel. Enric va ser el substitut de Charo, un xic amb poca experiència que tractava de fer les classes d’una manera més divertida, i va ho aconseguir, però perquè tenien poc de classe... Cadascú anava al seu rotllo, però si es prestava atenció alguna cosa s’aprenia. Amb Blanca, la de musica, va ser tot un repte després de no haver donat gens sobre la historia de la musica en 2on. De Fran, el de física i química, ens vam assabentar de mitja vida, entre una d’eixes coses que era tota la vida de Vila-Real i ha sigut quasi veí de ma abia des de sempre. Lourdes, la de biologia, una dona, des del meu punt de vista, una mica estranya: no volia que subratllarem el llibre amb subratllador groc, perquè deia que feia mal als ulls i per corregir els treballs els deuria pesar, perquè per a mi que puntuava pel nombre de fulles que tenia. Finalment, Verònica, la nostra tutora i mestra de tecnologia, per a mi, fins ara, la millor que hem tingut; a més de que ens preocupava per cadascú de nosaltres era molt bona mestra. Recorde que eixe curs els meus companys van acabar triant-me delegada, ells van dir que era perquè em veien l’adequada –però cap altre any m’havien triat i sabien que no volia ser-ho–, però se que ho van fer per fer-me la punyeta a mi i una amiga a qui van triar com subdelegada. Ella i jo ens vam queixar a Verònica, que ho va tractar de solucionar, i, al final, jo vaig acabar com subdelegada i un altre company com delegat. Jo vaig acceptar, però a excepció d’una de les tasques del delegat, no en vaig realitzar cap altra; però com que qui avisa no és traïdor, i jo ja vaig dir que si eixia com a delegada, no actuaria com a tal.
En arribar la Magdalena la relació amb les xiques ja no era la mateixa, així que jo era la única xica en una colla menuda de cinc persones. Però sense cap dubte aquestes han sigut les millors festes que mai he passat! Va ser el primer any que vaig pujar a la Magdalena –sí, encara que no ho parega, soc de Castelló–. A les 6 del matí ja érem a per les canyes, però ja hi havia una cua infinita, així que vam decidir anar-nos-en ja cap a la Magdalena i pel camí ens vam trobar unes. Creien que no aguantaria, però amb una plaga al peu vaig pujar i baixar a peu, a mes de la parada per jugar a futbol. Quan tornàvem començava a ploure i vam fer autostop, però no amb la intenció de que ens dugueren de veritat. Cansats ens vam seure a la sèquia i un amic es va llevar les espardenyes i l’altre li les va llençar a fer la ma, i aquell corrents darrere de la sabata descalç... Semblarà una tonteria, però al final vaig ser jo l’ultima que vaig arribar a casa, així que crec que soc la que mes vaig caminar! Van tornar a vindre Pignoise, altra volta a primera fila, i quasi aconseguim la baqueta del bateria, però eren lluitant per ella dos dels meus amics contra una colla ben gran, així que els vaig dir que soltaren i se la van endur els altres... Per acabar de ser una Magdalena completament perfecta, també va vindre aquest amic meu de la infancia amb qui al final no vam anar a regatejar als hippies, com tant volien, però vam acabar aprofitant les festes fins l’últim dia pel mati! Recorde que ací ja sabia alguna cosa que altra mes de política, ja que per aquesta època es va donar un dels tants conflictes entre Aguirre i Gallardón per ser el numero dos en les llistes per a les eleccions nacionals, que finalment va guanyar el PSOE –per gràcia o per desgracia...–, ací era ara quan començaven a apareixer les primeres flors del nostre president per evitar dir la paraula “crisi”, paraula que finalment se li va escapar al ara ja antic ministre d’economia, Solbes; i ho vaig comentar amb aquest amic meu a rel d’un gag del programa de TV3, Polònia:
A pesar de tindre ja ben clares les meues idees, raó per la qual em passava discutint hores amb els meus amics, ja que eren completament diferents a mi, però no era suficient per què deixarem de ser amics... Soc prou tolerant, inclòs em van dir que anara a confirmació amb ells i vaig acceptar, ja que a mes em van dir que farien activitats solidaries, però al mes ja no ho suportava i m’ho vaig deixar... Al final tampoc en van fer cap! El que si que vaig fer va ser apuntar-me a classes guitarra i dibuix i desitjava ser voluntària de la creu roja, però no tenia l’edat. Les classes de guitarra sols van durar eixe any, perquè els meus companys s’ho van haver de deixar, i amb les classes de dibuix seguisc hui en dia.
Aquest any vaig descobrir els canals Cuatro y La Sexta, que encara que ja duien temps en la televisió, mai havia vist cap programa seu, com Humor Amarillo de Cuatro, però sobretot La Sexta, amb Se Lo Que Hicisteis..., El Intermedio, El Analista, Buenafuente... Any en que aquest últim va presentar el seu personatge Rodolfo Chikilicuatre, que va anar aquell any a Eurovisió junt amb les ballarines Disco i Grafica i la seua guitarra Luciana per interpretar el Chiki-Chiki que va deixar a Espanya per davant de molts altres cantants españols en altres festivals. Al final van aconseguir el seu propòsit, entre broma i broma, demostrar en el que s’havia convertit el festival d’Eurovisió. Aquest ha sigut l’únic any que l’he vist per iniciativa pròpia!
No molt menys polèmic va ser el “¿Por qué no te callas?” –que també apareix en la cançó de Chikilicuatre– del rei Juan Carlos dedicat a Hugo Chavez en la Cumbre Iberoamericana quan aquest interrompia a Zapatero per criticar a l’antic president espanyol, Aznar. A aquest de seguida li van eixir diferents versions i fins i tot un to de cridada per al mòbil.
A final de curs havíem de prendre una decisió important que ens portaria ja per un camí, però que encara que no fora determinant si que influiria, triar les optatives de 4rt.
Així, va començar l’estiu, del qual recorde sobretot el viatge amb la meua família a Granada i la visita de l’Alhambra. Encara no m’explique com nosaltres, en ple mes d’agost amb quaranta i pocs graus buscàvem una gelateria, una cafeteria o un bar on hi haguera ombra i prendre’ns alguna cosa refrescant i uns guiris que arriben i es seuen al nostre costat es demanen un xocolate calent amb xurros! Va ser massa impactant com per oblidar-ho!
Amb el fi de les vacances començaria el principi del fi del nostre pas per l’ESO amb l’arribada de 4rt.
dimecres, 10 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 2on de l'ESO (curs: 2006-2007)
Ja era setembre altra volta i anava a començar 2on de l’ESO. Aquesta vegada igual de nerviosa, però sense tanta por com al primer curs, ja que ja sabia de que anava tot allò. Altra volta érem el grup D, es a dir, el gran, per que també ens dividien en dos. Tots a classe ens coneixíem, no hi havia cap repetidor. Estava a classe amb la majoria dels antics amics i els nous que havia fet i va millorar la relació amb ells, però es va perdre un poc amb dos que els va tocar a l’altre grup.
A causa de les discussions que va haver en primer, la jerarquia a classes va canviar, ara hi havia un nou líder. Aquest any es podia sentir la tensió que hi havia entre els companys, però supose que ens va servir, al menys a mi, per delimitar una clara franja entre els que érem amics i els que no. Encara que sempre hi ha algú en la colla que no ho te del tot clar... Ens ho passàvem bé, però no va acabar sent un bon any per les discussions entre companys, sobretot cap a final de curs...
Alguns dels millors mestres que havia tingut a 1er, s’havien canviat d’institut, però en teníem de nous que van ser tan bons com ells: Toni, Charo, Jaume... D’aquest curs es podrien contar moltíssimes anècdotes, com la lectura de “Joan el Cendrós” a la classe de valencià de Rosa, les repetitives lliçons a la classe d’angles de Julia, la relaxació a la classe de musica de Jaume, o el dia que, en teoria ens tocava excursió, però al final no es va fer, i ens vam amagar dins de classe abans de que arribara Charo, de castellà. La broma es podria haver allargat durant tota la classe, però al final ens descobriren... L’optativa em va tocar amb Pilar. La vaig triar per consell d’un mestre, i sols per això deuria ser l’ultima volta que hauria d’haver confiat en un. A pesar de tot, com que en aquesta assignatura no coneixia quasi a ningú, i a més ens van ficar per ordre de llista, vaig conèixer gent nova amb qui també vaig agafar cada volta confiança durant tot el curs, llàstima que tot canviara en poc de temps...
Poc a poc el grup d’amics que componia la colla estava cada vegada mes definit. Recorde un dels dies que vam quedar, que la meitat de la colla es va dividir i es van esfumar. Al cap d’una estona, em van cridar al mòbil, i per tornar-los la jugada va respondre un altre amic, canviant la veu i fent com si m’hagueren robat. En retrobar-nos tota la colla fingíem, i la resta s’ho va creure, però descobriren on amagàvem els suposats objectes robats... A nosaltres ens va parèixer divertit, però no tant als altres, que es van enfadar un poc.
La magdalena d’aquest any va ser la primera que vaig eixir fins més tard i vaig poder anar al meu primer concert: el de Pignoise! Vam aconseguir ficar-nos en primera fila i per poc aconseguisc la pua del baixista, però quasi em xafen els dits quan vaig anar a intentar agafar-la. Encara així, va ser fantàstic!
Aquest any va ser quan vaig començar a canviar la meua manera de vestir, el tipus de musica que escoltava –encara que no tenen quasi res a vore en com son ara, si que tenen un poc de relació–, però el més important era que vaig començar a donar-li mes importància a les meues idees –sobretot a que hi haguera igualtat –que no importe religió, país, IDIOMA... Amb aquest ultim em sentia més identificada, ja que em costava expressar-me amb els meus amics en Valencià, ja que aquestos no el parlaven, però tampoc volien que el parlara jo– i a interessar-me per la política -com a fet important d'aquest àmbit, destacaria l'atemptat d'ETA a la T4 de l'aeroport de Barajas, Madrid; i la condemna de mort de Sadam Husein-. No era una experta en l’últim –i encara em queda moltíssim per aprendre–, de fet encara no sabia ni si la meua manera de pensar tenia un nom, però sols era el principi... En tot açò va influir que em ficaren Internet aquest any, encara que, aquesta finestra al mòn, no va ser determinant a l’hora de ser com era, si que m’ajudava a comprendre millor algunes coses i a conèixer-ne més. En canvi, si que va ser necessari per poder recuperar l’amistat amb un dels meus millors amics de la infància i que, a pesar de tot, encara segueix al meu costat.
Per l’excursió de final de curs d’aquest any podíem triar entre anar a Andalusia o Castella Lleó. Com que era més barat i a més ens deixarien més llibertat per anar sols per on volguérem, vam triar Castella. El viatge va ser extraordinari! Passàvem el dia fent fotos –als amics i a la gran quantitat de coses que vam vore–, les nits a l’hotel després de passejar per la ciutat –ja que la discoteca no em cridava massa l’atenció–. Sempre hi ha algun que altre mal rotllo però, en definitiva, va ser tota una experiència! Gaudir d’un lloc tant bonic amb la companyia dels teus amics. Al final del viatge jo no volia tornar, m’haguera quedat en el casc antic de Salamanca i m’he jurat que algun dia tornaré!
Al acabar l’excursió començava l’estiu que el vaig passar la meitat a Castelló, la meitat a Benicàssim. El temps que vaig estar a Castelló el vaig passar amb algunes de les amigues, la resta de les xiques se’n havien anat de la colla i la resta de xics que quedaven integrats en ella –ja que també alguns van deixar de quedar– no estaven a Castelló, però vam mantindre el contacte. El mes que vaig estar a Benicàssim, vaig estar amb la meua família a un apartament. Una de les amigues amb qui vaig passar l’estiu a Castelló va vindre per quedar-se a dormir, i van ser els dies que millor m’ho vaig passar. Qui m’anava a dir a mi que seria l’últim estiu que passaria amb ella...
Un altre any havia passat, aquest em va resultar mes assequible per aprovar, però se’m va fer molt pesat pel mal rotllo que es respirava a l’ambient. Però arribava 3er de l’ESO i jo tenia l’esperança de que tot canviara.
A causa de les discussions que va haver en primer, la jerarquia a classes va canviar, ara hi havia un nou líder. Aquest any es podia sentir la tensió que hi havia entre els companys, però supose que ens va servir, al menys a mi, per delimitar una clara franja entre els que érem amics i els que no. Encara que sempre hi ha algú en la colla que no ho te del tot clar... Ens ho passàvem bé, però no va acabar sent un bon any per les discussions entre companys, sobretot cap a final de curs...
Alguns dels millors mestres que havia tingut a 1er, s’havien canviat d’institut, però en teníem de nous que van ser tan bons com ells: Toni, Charo, Jaume... D’aquest curs es podrien contar moltíssimes anècdotes, com la lectura de “Joan el Cendrós” a la classe de valencià de Rosa, les repetitives lliçons a la classe d’angles de Julia, la relaxació a la classe de musica de Jaume, o el dia que, en teoria ens tocava excursió, però al final no es va fer, i ens vam amagar dins de classe abans de que arribara Charo, de castellà. La broma es podria haver allargat durant tota la classe, però al final ens descobriren... L’optativa em va tocar amb Pilar. La vaig triar per consell d’un mestre, i sols per això deuria ser l’ultima volta que hauria d’haver confiat en un. A pesar de tot, com que en aquesta assignatura no coneixia quasi a ningú, i a més ens van ficar per ordre de llista, vaig conèixer gent nova amb qui també vaig agafar cada volta confiança durant tot el curs, llàstima que tot canviara en poc de temps...
Poc a poc el grup d’amics que componia la colla estava cada vegada mes definit. Recorde un dels dies que vam quedar, que la meitat de la colla es va dividir i es van esfumar. Al cap d’una estona, em van cridar al mòbil, i per tornar-los la jugada va respondre un altre amic, canviant la veu i fent com si m’hagueren robat. En retrobar-nos tota la colla fingíem, i la resta s’ho va creure, però descobriren on amagàvem els suposats objectes robats... A nosaltres ens va parèixer divertit, però no tant als altres, que es van enfadar un poc.
La magdalena d’aquest any va ser la primera que vaig eixir fins més tard i vaig poder anar al meu primer concert: el de Pignoise! Vam aconseguir ficar-nos en primera fila i per poc aconseguisc la pua del baixista, però quasi em xafen els dits quan vaig anar a intentar agafar-la. Encara així, va ser fantàstic!
Aquest any va ser quan vaig començar a canviar la meua manera de vestir, el tipus de musica que escoltava –encara que no tenen quasi res a vore en com son ara, si que tenen un poc de relació–, però el més important era que vaig començar a donar-li mes importància a les meues idees –sobretot a que hi haguera igualtat –que no importe religió, país, IDIOMA... Amb aquest ultim em sentia més identificada, ja que em costava expressar-me amb els meus amics en Valencià, ja que aquestos no el parlaven, però tampoc volien que el parlara jo– i a interessar-me per la política -com a fet important d'aquest àmbit, destacaria l'atemptat d'ETA a la T4 de l'aeroport de Barajas, Madrid; i la condemna de mort de Sadam Husein-. No era una experta en l’últim –i encara em queda moltíssim per aprendre–, de fet encara no sabia ni si la meua manera de pensar tenia un nom, però sols era el principi... En tot açò va influir que em ficaren Internet aquest any, encara que, aquesta finestra al mòn, no va ser determinant a l’hora de ser com era, si que m’ajudava a comprendre millor algunes coses i a conèixer-ne més. En canvi, si que va ser necessari per poder recuperar l’amistat amb un dels meus millors amics de la infància i que, a pesar de tot, encara segueix al meu costat.
Per l’excursió de final de curs d’aquest any podíem triar entre anar a Andalusia o Castella Lleó. Com que era més barat i a més ens deixarien més llibertat per anar sols per on volguérem, vam triar Castella. El viatge va ser extraordinari! Passàvem el dia fent fotos –als amics i a la gran quantitat de coses que vam vore–, les nits a l’hotel després de passejar per la ciutat –ja que la discoteca no em cridava massa l’atenció–. Sempre hi ha algun que altre mal rotllo però, en definitiva, va ser tota una experiència! Gaudir d’un lloc tant bonic amb la companyia dels teus amics. Al final del viatge jo no volia tornar, m’haguera quedat en el casc antic de Salamanca i m’he jurat que algun dia tornaré!
Al acabar l’excursió començava l’estiu que el vaig passar la meitat a Castelló, la meitat a Benicàssim. El temps que vaig estar a Castelló el vaig passar amb algunes de les amigues, la resta de les xiques se’n havien anat de la colla i la resta de xics que quedaven integrats en ella –ja que també alguns van deixar de quedar– no estaven a Castelló, però vam mantindre el contacte. El mes que vaig estar a Benicàssim, vaig estar amb la meua família a un apartament. Una de les amigues amb qui vaig passar l’estiu a Castelló va vindre per quedar-se a dormir, i van ser els dies que millor m’ho vaig passar. Qui m’anava a dir a mi que seria l’últim estiu que passaria amb ella...
Un altre any havia passat, aquest em va resultar mes assequible per aprovar, però se’m va fer molt pesat pel mal rotllo que es respirava a l’ambient. Però arribava 3er de l’ESO i jo tenia l’esperança de que tot canviara.
dimarts, 9 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 1er de l'ESO (curs: 2005-2006)
Ja érem a 1er de l’ESO! Després d’un estiu sense pegar ni brot, arribava l’hora de tornar a treballar. No recorde bé el primer dia d’institut, però sí que, a la vegada que tenia il·lusió per vore com era, estava nerviosa i tenia por. Suposava deixar enrere uns amics i fer-ne de nous: Res tornaria a ser igual! Per sort, a la meva classe tenia uns dels meus millors amics i vaig conèixer altres companys més, que prompte es van convertir en grans amics i junt amb qui fins fa ben poc he estat...
A banda d’aquest problema, ens vam trobar amb una altra sèrie de diferencies amb l’escola que van fer que notara el canvi. Haviem de canviar-nos de classe i a cada assignatura li corresponia un mestre. Va resultar un poc difícil adaptar-se a açò, però tenia de positiu que, com que la classe era la més gran de les dues que hi havia de la línia de castellà, a la majoria de classes ens dividien en dos –i per sort em tocava amb els meus amics, i també amb els companys que vaig conèixer i amb qui vaig començar a dur-me be– i açò ajudava a que entre companys i mestres ens coneguérem millor. També ajudava tindre amics repetidors, per conèixer les instal·lacions i els malnoms dels mestres, que ens podien donar una pista per saber com eren.
Un altre problema era trobar un lloc al pati. En un principi –supose que per instint de supervivència–, totes les xiques ens reuníem a l’hora del pati a l’únic lloc que vam trobar lliure. Però, amb el temps, en agafar confiança en nosaltres mateixa, ens vam anar dividint. Els xics, en canvi, seguien jugant a futbol, a no ser que els mes majors –com si es tractara d’un ritu d’iniciació o una “novatada”– s’apoderaren del baló i començaren a xutar cap a nosaltres, que estàvem en el porxe. Aquest dia vaig passar molta por, amagada darrere d’un amic, que aquest, a la vegada, estava amagat darrere d’un pilar. Però aquesta tradició sols va durar fins a l’any següent.
Finalment, vaig trobar el problema de la dificultat a l’hora treballar i estudiar. Ja no tot era tan senzill com en l’escola, on si et portaves mitjanament be i t’esforçaves un poc en aprovar els exàmens et ficaven com a qualificació “PA” (“progresa adequadamente”). Ara era completament diferent. Ara contaven els procediments –els deures–, els conceptes –els exàmens– i l’actitud –el comportament–. A més per aprovar assignatures instrumentals, bàsiques, com castellà i valencià, havies de llegirte el llibre i fer el treball o l’examen; si açò es suspenia, tenies l’evacuació suspesa encara que la resta estiguera aprovada. Tots m’espantaven en que seria molt més difícil, i jo vaig arribar a pensar que sí, però tractava d’agafar-m’ho com un curs mes amb una dificultat un poc major, corresponent amb el pas que suposava, i crec que no va resultar tan dur com ho feien parèixer... Això si, jo crec que el que fan tots els anys els mestres de dir-nos: “Sou el pitjor grup que mai m’ha tocat!”, “Ja no esteu en sisé*!” (*aquesta paraula varia segons el curs on et trobes, sempre serà l’anterior a aquest), “Ja voreu a l’any que ve, ja...”, ... i que ho fan en intenció d’espantar-nos o amenaçar-nos en un moment donat, per que callem o comencem a treballar no funcionen massa be. Mai havia vist que la gent faltara a classes així perquè si a l’escola, en canvi a l’institut sí, i era sovint, per això crec que aquest mètode no era l’adequat. Encara així sempre hi havia mestres amb peculiaritats, que unides amb el temps que passàvem amb ells, aconseguien que els agafares un cert afecte: com els acudits de Mari Cruz -amb qui també recorde veure a la seua classe de ciències naturals un eclipse de Sol que es va poder veure des d'Espanya i que es va donar en aquest curs- i Miguel, les extravagàncies d’Ismael, els comentaris d’Antonio... Encara que els factors de la peculiaritat i el temps, també podien actuar de forma inversa i fer que acabares per odiar eixa assignatura.
Aquest pas de l’escola a l’institut, també suposava el pas de ser un xiquet a ser un adolescent. Recorde que vaig començar a pensar d’una altra manera i que volia vestir-me de manera diferent; idees que supose que sempre havia tingut en ment d’alguna manera, però a les quals no les vaig donar molta importància -per exemple, la política, i una escena de la qual conserve el record, és de quan Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy van tindre un accident amb un helicopter del qual van sortir il·lesos i Rajoy amb un dit trencat. Van tindre sort, perque podria haver tingut un altre fi!-. Al que si que li’n vaig donar va ser a les ganes de que els meus pares se n’adonaren de que ja era major com per a deixar-me eixir per les vesprades dels divendres i dels dissabtes, aprofitant que no teníem tanta feina i ho vaig aconseguir, mes o menys. Quasi tots els divendres a partir de les tres de la vesprada, jo i dos amics, ja havíem quedat per jugar a l’ordinador o a futbol –jo, al menys, intentar-ho!-, això sí, quedàvem tant prompte perquè jo també havia d’estar prompte a casa, al contrari que molt dels meus companys... No tenia tanta llibertat com desitjava, però, a poc a poc, la vaig aconseguint encara hui en dia...
El final de curs va ser donat per les excursions a l’Alarcón, en Conca -a la qual vaig anar en detriment del concert d'el Canto del Loco, una elecció difícil- i a Portaventura. L’excursió a l’Alarcón va durar uns tres dies. El primer va ser genial, vam fer senderisme, durant tot el trajecte cantant: “¡Ayer fui al pueblo, a ver a la Mari! ¡La Mari me enseñó a bailar el chiqui chiqui! ¡Baila el chiqui chiqui...!”, i, en arribar, alguns van prendre el bany. Després, per la nit, va haver discoteca i tots vam arribar esgotats a les habitacions, però no el suficient com per dormir-nos. Totes les de l’habitació cridàvem “¡Buenas noches!” per que vinguera el monitor i així xerrant durant part de la nit... Al mati següent ens vam assabentar del càstig que els van ficar als xics per no adormir-se a l’hora que els tocava! Les activitats dels següents dies van ser igual d’entretingudes: montar a cavall, tirolina, cursa d’orientació –on el meu grup, que jo recorde, va quedar dels primers–, quads, ràpel –aço si que no ho vaig fer, menuda por!–, i alguna cosa mes que no recorde... Però, en definitiva, genial! Deixant a banda alguna que altra discussió que va haver i per que no va acabar tant be com va començar...
El dia que vam anar a Portaventura va ser al contrari que el de l’Alarcón. Aquest va començar malament, ja que els nostres companys es van dividir i ens van deixar a mi i a una amiga soles i sense plànol del recinte. Però entre ella i jo, n’aconseguirem un i ens vam unir amb altres companys que també es trobaven sols, vam congeniar, i va acabar convertint-se en una excursió inoblidable!
En arribar l’estiu, per discussions entre els amics i el poc de temps que em deixaven per eixir, no va ser gran cosa. Però, encara així, m’ho vaig passar molt be amb una amiga i quedant-me a dormir a ca els meus tios per anar a pescar. D'aquest estiu també recorde la final del Mundial de futbol d'Alemanya, quan jugant França contra Itàlia, Zidane es va retirar de la manera mes rastrera, pegant-li una cabotada a Marco Materazzi.
I a l'àmbit futbolistic, també va ser l'any en que el Barça va guanyar la Champions, en la qual el Villarreal es va quedar a la semifinal per una l'errada de Riquelme en un penalti decisiu. A més, al més d’agost, vaig fer junt amb la meua família. Va ser el meu primer viatge fora d’Espanya, vam anar a Andorra i mentre vam passar per Sort per comprar loteria. Prompte passaria l’estiu, arribaria setembre i hauria de tornar a l’institut per començar 2ón de l’ESO.
A banda d’aquest problema, ens vam trobar amb una altra sèrie de diferencies amb l’escola que van fer que notara el canvi. Haviem de canviar-nos de classe i a cada assignatura li corresponia un mestre. Va resultar un poc difícil adaptar-se a açò, però tenia de positiu que, com que la classe era la més gran de les dues que hi havia de la línia de castellà, a la majoria de classes ens dividien en dos –i per sort em tocava amb els meus amics, i també amb els companys que vaig conèixer i amb qui vaig començar a dur-me be– i açò ajudava a que entre companys i mestres ens coneguérem millor. També ajudava tindre amics repetidors, per conèixer les instal·lacions i els malnoms dels mestres, que ens podien donar una pista per saber com eren.
Un altre problema era trobar un lloc al pati. En un principi –supose que per instint de supervivència–, totes les xiques ens reuníem a l’hora del pati a l’únic lloc que vam trobar lliure. Però, amb el temps, en agafar confiança en nosaltres mateixa, ens vam anar dividint. Els xics, en canvi, seguien jugant a futbol, a no ser que els mes majors –com si es tractara d’un ritu d’iniciació o una “novatada”– s’apoderaren del baló i començaren a xutar cap a nosaltres, que estàvem en el porxe. Aquest dia vaig passar molta por, amagada darrere d’un amic, que aquest, a la vegada, estava amagat darrere d’un pilar. Però aquesta tradició sols va durar fins a l’any següent.
Finalment, vaig trobar el problema de la dificultat a l’hora treballar i estudiar. Ja no tot era tan senzill com en l’escola, on si et portaves mitjanament be i t’esforçaves un poc en aprovar els exàmens et ficaven com a qualificació “PA” (“progresa adequadamente”). Ara era completament diferent. Ara contaven els procediments –els deures–, els conceptes –els exàmens– i l’actitud –el comportament–. A més per aprovar assignatures instrumentals, bàsiques, com castellà i valencià, havies de llegirte el llibre i fer el treball o l’examen; si açò es suspenia, tenies l’evacuació suspesa encara que la resta estiguera aprovada. Tots m’espantaven en que seria molt més difícil, i jo vaig arribar a pensar que sí, però tractava d’agafar-m’ho com un curs mes amb una dificultat un poc major, corresponent amb el pas que suposava, i crec que no va resultar tan dur com ho feien parèixer... Això si, jo crec que el que fan tots els anys els mestres de dir-nos: “Sou el pitjor grup que mai m’ha tocat!”, “Ja no esteu en sisé*!” (*aquesta paraula varia segons el curs on et trobes, sempre serà l’anterior a aquest), “Ja voreu a l’any que ve, ja...”, ... i que ho fan en intenció d’espantar-nos o amenaçar-nos en un moment donat, per que callem o comencem a treballar no funcionen massa be. Mai havia vist que la gent faltara a classes així perquè si a l’escola, en canvi a l’institut sí, i era sovint, per això crec que aquest mètode no era l’adequat. Encara així sempre hi havia mestres amb peculiaritats, que unides amb el temps que passàvem amb ells, aconseguien que els agafares un cert afecte: com els acudits de Mari Cruz -amb qui també recorde veure a la seua classe de ciències naturals un eclipse de Sol que es va poder veure des d'Espanya i que es va donar en aquest curs- i Miguel, les extravagàncies d’Ismael, els comentaris d’Antonio... Encara que els factors de la peculiaritat i el temps, també podien actuar de forma inversa i fer que acabares per odiar eixa assignatura.
Aquest pas de l’escola a l’institut, també suposava el pas de ser un xiquet a ser un adolescent. Recorde que vaig començar a pensar d’una altra manera i que volia vestir-me de manera diferent; idees que supose que sempre havia tingut en ment d’alguna manera, però a les quals no les vaig donar molta importància -per exemple, la política, i una escena de la qual conserve el record, és de quan Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy van tindre un accident amb un helicopter del qual van sortir il·lesos i Rajoy amb un dit trencat. Van tindre sort, perque podria haver tingut un altre fi!-. Al que si que li’n vaig donar va ser a les ganes de que els meus pares se n’adonaren de que ja era major com per a deixar-me eixir per les vesprades dels divendres i dels dissabtes, aprofitant que no teníem tanta feina i ho vaig aconseguir, mes o menys. Quasi tots els divendres a partir de les tres de la vesprada, jo i dos amics, ja havíem quedat per jugar a l’ordinador o a futbol –jo, al menys, intentar-ho!-, això sí, quedàvem tant prompte perquè jo també havia d’estar prompte a casa, al contrari que molt dels meus companys... No tenia tanta llibertat com desitjava, però, a poc a poc, la vaig aconseguint encara hui en dia...
El final de curs va ser donat per les excursions a l’Alarcón, en Conca -a la qual vaig anar en detriment del concert d'el Canto del Loco, una elecció difícil- i a Portaventura. L’excursió a l’Alarcón va durar uns tres dies. El primer va ser genial, vam fer senderisme, durant tot el trajecte cantant: “¡Ayer fui al pueblo, a ver a la Mari! ¡La Mari me enseñó a bailar el chiqui chiqui! ¡Baila el chiqui chiqui...!”, i, en arribar, alguns van prendre el bany. Després, per la nit, va haver discoteca i tots vam arribar esgotats a les habitacions, però no el suficient com per dormir-nos. Totes les de l’habitació cridàvem “¡Buenas noches!” per que vinguera el monitor i així xerrant durant part de la nit... Al mati següent ens vam assabentar del càstig que els van ficar als xics per no adormir-se a l’hora que els tocava! Les activitats dels següents dies van ser igual d’entretingudes: montar a cavall, tirolina, cursa d’orientació –on el meu grup, que jo recorde, va quedar dels primers–, quads, ràpel –aço si que no ho vaig fer, menuda por!–, i alguna cosa mes que no recorde... Però, en definitiva, genial! Deixant a banda alguna que altra discussió que va haver i per que no va acabar tant be com va començar...
El dia que vam anar a Portaventura va ser al contrari que el de l’Alarcón. Aquest va començar malament, ja que els nostres companys es van dividir i ens van deixar a mi i a una amiga soles i sense plànol del recinte. Però entre ella i jo, n’aconseguirem un i ens vam unir amb altres companys que també es trobaven sols, vam congeniar, i va acabar convertint-se en una excursió inoblidable!
En arribar l’estiu, per discussions entre els amics i el poc de temps que em deixaven per eixir, no va ser gran cosa. Però, encara així, m’ho vaig passar molt be amb una amiga i quedant-me a dormir a ca els meus tios per anar a pescar. D'aquest estiu també recorde la final del Mundial de futbol d'Alemanya, quan jugant França contra Itàlia, Zidane es va retirar de la manera mes rastrera, pegant-li una cabotada a Marco Materazzi.
I a l'àmbit futbolistic, també va ser l'any en que el Barça va guanyar la Champions, en la qual el Villarreal es va quedar a la semifinal per una l'errada de Riquelme en un penalti decisiu. A més, al més d’agost, vaig fer junt amb la meua família. Va ser el meu primer viatge fora d’Espanya, vam anar a Andorra i mentre vam passar per Sort per comprar loteria. Prompte passaria l’estiu, arribaria setembre i hauria de tornar a l’institut per començar 2ón de l’ESO.
dijous, 4 de març del 2010
Viatge al País de Mai per Mai
Nàixer, créixer, viure! En això es basa el nostre pas per aquest món. Però, per què? Per morir. Creem que açò serà per sempre, però és efímer. No aprofitem cada instant i el dia en què te n’adones es massa tard: Has crescut! Busques en el lloc més recòndit de la teua ment, potser ànsies trobar alguna evidencia que et demostre, que fins aquest moment, aquesta ha sigut l’habitació de Peter Pan; o trobar alguna escletxa, d’amplària cada volta més notable, per on va poder escapar. Degué ser, con l’anomenen al món dels adults, la maduresa, que va obrir la porta a un nou univers per descobrir, on han substituit la imaginació per la realitat. A cada moment desitge retrocedir en el temps i reviure el ja viscut, que no foren simples records que es dissipen amb major intensitat que amb la qual els anheles. Però ja ho he decidit, seguiré buscant algun rastre de pols de fades, que per anar amb poc de compte, Campaneta va oblidar recollir i no vaig a rendir-me fins trobar-lo, per a així poder anar-me’n al País de Mai per Mai, on mai per mai creixeré...
Pensaments Utòpics d’una Ment Somiadora.
Pensaments Utòpics d’una Ment Somiadora.
'Peter Pan'- El Canto del Loco - kewego
'Personas', el último disco de El Canto del Loco sigue dando de qué hablar debido a su gran éxito. Tras triunfar a lo largo de todo 2008 llega 'Peter Pan', el nuevo single del grupo de Dani Martín.
'Personas', el último disco de El Canto del Loco sigue dando de qué hablar debido a su gran éxito. Tras triunfar a lo largo de todo 2008 llega 'Peter Pan', el nuevo single del grupo de Dani Martín.
Vídeo de rosenvinge
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
