dilluns, 21 de juny del 2010
diumenge, 2 de maig del 2010
Guia del bon estudiant
Tots els alumnes de l’institut hem de saber quina ha de ser la nostra actitud a classe, per això hem de seguir aquestos quatre punts que es tractaran a continuació: no dur aparells electrònics, no eixir al passadís entre classe i classe, no menjar dins de classe i avisar al professor de guàrdia quan no vinga el nostre.
El primer punt és no dur aparells electrònics. Amb açò no ens refermi ni a rellotges, ni a calculadores; sinó a mòbils, cameres, MP3, 4, 5, π, ∞... Encara que estaria bé poder utilitzar-los en alguna assignatura dedicada a la fotografia, al rodatge... però, com que no existeix tal cosa, ens hem de fotre! Això sí, si algú te la necessitat vital d’endur-se’l, ja que és tan essencial per al seu desenvolupament com adolescent en plena “edat del pavo”, que no siga tan intel·ligent de dur-los encesos i amb el volum al màxim, o a la butxaca del pantaló més estret, o els casquets penjant... Si ja eres tan valent com per usar-los a classe davant del professor, has de tindre el pel llarg per poder tapar-te les orelles i estar una mica atent, per si el professor et pregunta alguna cosa, poder contestar-la sense que se n’adone; a més de tindre la consciència de que no estàs a l’habitació de ta casa, sinó a classe, i que no pots ni cantar, ni ballar... Encara que la cançó que esta sonant siga la teua preferida! Així mateix, deurien quedar prohibits els radars detectors de xiclets d’alguns professors.
El segon punt és no eixir al passadís entre classe i classe. Evidentment si has d’anar al bany o a una altra classe que no és on estaves, SÍ! Però en cas contrari, no cal envair el passadís, ja que si que hi ha gent que ha de passar per ahí, i es convertix en tota una Odissea arribar al teu destí, que resulta ser la classe del costat! Inclòs així, et pot costar un retràs!
El tercer punt és no menjar dins de classe, a no ser que sigues diabètic o faça dies que no has menjat degut a una vaga de fam perquè t’has enfadat en els teus pares perquè no et deixen eixir el cap de setmana; però açò no justifica que el menjar siguen llepolies de la cantina, ha de ser algun aliment amb consistència: una barreta energètica, un entrepà, un plat de paella... En el seu defecte, s’accepten les apetines, les jumpers, els doritos... En el cas de que es faça, no cal que s’anuncie a tota la classe rumiant o llegint en veu alta mentre es fa, l’olor que desprèn ja delata l’alumne en qüestió.
El quart i últim punt és avisar al professor de guàrdia quan falte el de l’assignatura que tocava. No funciona apagar les llums i baixar les persianes per fer com ni no hi haguera ningú, els de guàrdia saben que el professor ha faltat i si es presenta un d’ells a classe i veu el panorama pot ser pitjor que donar una classe. Tampoc es vàlid quedar-se tots callats com si estigueren impartint la classe, no és creïble! Igual que tampoc hi ha que ficar-se a cridar, cap professor de guàrdia es creuria que el mestre habitual ens deixa muntar una festa o un concert a classe!
Per tant, per evitar possibles càstigs, mes val seguir les normes... Però com diu la dita: Feta la llei, feta la trampa.
El primer punt és no dur aparells electrònics. Amb açò no ens refermi ni a rellotges, ni a calculadores; sinó a mòbils, cameres, MP3, 4, 5, π, ∞... Encara que estaria bé poder utilitzar-los en alguna assignatura dedicada a la fotografia, al rodatge... però, com que no existeix tal cosa, ens hem de fotre! Això sí, si algú te la necessitat vital d’endur-se’l, ja que és tan essencial per al seu desenvolupament com adolescent en plena “edat del pavo”, que no siga tan intel·ligent de dur-los encesos i amb el volum al màxim, o a la butxaca del pantaló més estret, o els casquets penjant... Si ja eres tan valent com per usar-los a classe davant del professor, has de tindre el pel llarg per poder tapar-te les orelles i estar una mica atent, per si el professor et pregunta alguna cosa, poder contestar-la sense que se n’adone; a més de tindre la consciència de que no estàs a l’habitació de ta casa, sinó a classe, i que no pots ni cantar, ni ballar... Encara que la cançó que esta sonant siga la teua preferida! Així mateix, deurien quedar prohibits els radars detectors de xiclets d’alguns professors.
El segon punt és no eixir al passadís entre classe i classe. Evidentment si has d’anar al bany o a una altra classe que no és on estaves, SÍ! Però en cas contrari, no cal envair el passadís, ja que si que hi ha gent que ha de passar per ahí, i es convertix en tota una Odissea arribar al teu destí, que resulta ser la classe del costat! Inclòs així, et pot costar un retràs!
El tercer punt és no menjar dins de classe, a no ser que sigues diabètic o faça dies que no has menjat degut a una vaga de fam perquè t’has enfadat en els teus pares perquè no et deixen eixir el cap de setmana; però açò no justifica que el menjar siguen llepolies de la cantina, ha de ser algun aliment amb consistència: una barreta energètica, un entrepà, un plat de paella... En el seu defecte, s’accepten les apetines, les jumpers, els doritos... En el cas de que es faça, no cal que s’anuncie a tota la classe rumiant o llegint en veu alta mentre es fa, l’olor que desprèn ja delata l’alumne en qüestió.
El quart i últim punt és avisar al professor de guàrdia quan falte el de l’assignatura que tocava. No funciona apagar les llums i baixar les persianes per fer com ni no hi haguera ningú, els de guàrdia saben que el professor ha faltat i si es presenta un d’ells a classe i veu el panorama pot ser pitjor que donar una classe. Tampoc es vàlid quedar-se tots callats com si estigueren impartint la classe, no és creïble! Igual que tampoc hi ha que ficar-se a cridar, cap professor de guàrdia es creuria que el mestre habitual ens deixa muntar una festa o un concert a classe!
Per tant, per evitar possibles càstigs, mes val seguir les normes... Però com diu la dita: Feta la llei, feta la trampa.
divendres, 30 d’abril del 2010
¿Y ahora qué pasa, eh?
"-¿Y ahora qué pasa, eh?
Estábamos yo, Alex, y mis tres drugos, Pete, Georgie y el Lerdo, que realmente era lerdo, sentados en el bar lácteo Korova, exprimiéndonos los rasudoques y decidiendo qué podríamos hacer esa noche, en un invierno oscuro, helado y bastardo aunque seco. El bar lácteo Korova era un mesto donde servían leche-plus, y quizás ustedes, oh hermanos míos, han olvidado cómo eran esos mestos, pues las cosas cambian tan socorro en estos días, y todos olvidan tan rápido, aparte de que tampoco se leen mucho los diarios. Bueno, allí vendían leche con algo más. No tenían permiso para vender alcohol, pero en ese tiempo no había ninguna ley que prohibiese las nuevas vesches que acostumbraban a meter en el viejo moloco, de modo que se podía pitearlo con velocet o synthemesco o derncrom o una o dos vesches más que te daban unos buenos, tranquilos y joroschós quince minutos admirando a Bogo y el Coro Celestial de Ángeles y Santos en el zapato izquierdo, mientras las luces te estallaban en el mosco. O podías pitear leche con cuchillos como decíamos, que te avivaba y preparaba para una piojosa una-menos-veinte, y eso era lo que estábamos piteando la noche que empieza mi historia."
I ara qué passa, eh? Així, estimats drugos, és com comença la historia del málchico Alex, el protagonista de la novel·la d’Anthony Burgess, “La Naranja Mecánica”.
Joroschó germans, doncs, si us pareix, jo us contaré la rascaso de com vaig arribar a conèixer aquest llibre a l’estil d’Alex. Tot va començar l’any passat, quan en classe de historia, Pedro, el millor mestre que mai he tingut, un dia ens va anomenar una peli amb aquest títol... Com que em va interesobar, jo vaig intentar enrecordar-me’n del nom, però, a pesar d’haver-me exprimit la quijotera, va ser inútil; quan vaig arribar a domo, ja se m’havia oblidat. Va anar passant el curs i es va acabar sense que li’l tornara a preguntar.
Aquest any, també per una chepuca, vaig conèixer un grup, “Los De Marras”, i va ser a través d’una curiosa warble seua que he acabat escoltant-les totes. Una d’elles, “Dicen”, anava introduïda i conclosa per unes paraules que no corresponien a la golosa del cantant, així que vaig buscar en internet d’on podien provindre. Es tractava de la pel·lícula “La Naranja Mecanica”, títol que ja m’era familiar, així que vaig decidir descarregar-me-la.
Després de videar-la sense entendre-la, ja que si la veus superficialment com ho vaig fer jo sols et quedes en que es tracta d’una peli de sexe, drogues, que substituix el Rock and Roll per Beethoven i que afegix ultraviolència; que és una manera ràpida de contar-la, tal i com li la vaig resumir a un dels meus drugos. Però jo vaig decidir profunditzar en ella i vaig buscar una critica, i en vaig trobar una de bona, amb la qual s’aconseguix apreciar-la millor. Així que la vaig tornar a videar. Encara així el final se m’escapava i, com que vaig vore que aquesta chudesña peli d’ Stanley Kubrick esta basada en l’encara més chudesño llibre de Burgess –això diuen, jo encara no ho sé–, vaig decidir cuperar-me’l. Amb el pròleg, al menys, vaig descobrir perquè no l’entenia, i ara encara he d’acabar-me’l per poder comprendre’l.
En definitiva es tracta d’una detallada narració i descripció dels fets que crida sobretot l’atenció del lector amb un curiós idioma, el “Nadsat”, que significa adolescent, es una argot juvenil inventada pel mateix escriptor, Anthony Burgess i que, en gran part, es rus. Idioma que he utilitzat jo imitant el llenguatge d’Alex.
Qui sap, tal volta, aquesta curiosa seqüència de casualitats faça que m’acabe interesobant pel mon de la lectura i cuperant-me un llibre pel dia de San Jordi.
Estábamos yo, Alex, y mis tres drugos, Pete, Georgie y el Lerdo, que realmente era lerdo, sentados en el bar lácteo Korova, exprimiéndonos los rasudoques y decidiendo qué podríamos hacer esa noche, en un invierno oscuro, helado y bastardo aunque seco. El bar lácteo Korova era un mesto donde servían leche-plus, y quizás ustedes, oh hermanos míos, han olvidado cómo eran esos mestos, pues las cosas cambian tan socorro en estos días, y todos olvidan tan rápido, aparte de que tampoco se leen mucho los diarios. Bueno, allí vendían leche con algo más. No tenían permiso para vender alcohol, pero en ese tiempo no había ninguna ley que prohibiese las nuevas vesches que acostumbraban a meter en el viejo moloco, de modo que se podía pitearlo con velocet o synthemesco o derncrom o una o dos vesches más que te daban unos buenos, tranquilos y joroschós quince minutos admirando a Bogo y el Coro Celestial de Ángeles y Santos en el zapato izquierdo, mientras las luces te estallaban en el mosco. O podías pitear leche con cuchillos como decíamos, que te avivaba y preparaba para una piojosa una-menos-veinte, y eso era lo que estábamos piteando la noche que empieza mi historia."
I ara qué passa, eh? Així, estimats drugos, és com comença la historia del málchico Alex, el protagonista de la novel·la d’Anthony Burgess, “La Naranja Mecánica”.
Joroschó germans, doncs, si us pareix, jo us contaré la rascaso de com vaig arribar a conèixer aquest llibre a l’estil d’Alex. Tot va començar l’any passat, quan en classe de historia, Pedro, el millor mestre que mai he tingut, un dia ens va anomenar una peli amb aquest títol... Com que em va interesobar, jo vaig intentar enrecordar-me’n del nom, però, a pesar d’haver-me exprimit la quijotera, va ser inútil; quan vaig arribar a domo, ja se m’havia oblidat. Va anar passant el curs i es va acabar sense que li’l tornara a preguntar.
Aquest any, també per una chepuca, vaig conèixer un grup, “Los De Marras”, i va ser a través d’una curiosa warble seua que he acabat escoltant-les totes. Una d’elles, “Dicen”, anava introduïda i conclosa per unes paraules que no corresponien a la golosa del cantant, així que vaig buscar en internet d’on podien provindre. Es tractava de la pel·lícula “La Naranja Mecanica”, títol que ja m’era familiar, així que vaig decidir descarregar-me-la.
Després de videar-la sense entendre-la, ja que si la veus superficialment com ho vaig fer jo sols et quedes en que es tracta d’una peli de sexe, drogues, que substituix el Rock and Roll per Beethoven i que afegix ultraviolència; que és una manera ràpida de contar-la, tal i com li la vaig resumir a un dels meus drugos. Però jo vaig decidir profunditzar en ella i vaig buscar una critica, i en vaig trobar una de bona, amb la qual s’aconseguix apreciar-la millor. Així que la vaig tornar a videar. Encara així el final se m’escapava i, com que vaig vore que aquesta chudesña peli d’ Stanley Kubrick esta basada en l’encara més chudesño llibre de Burgess –això diuen, jo encara no ho sé–, vaig decidir cuperar-me’l. Amb el pròleg, al menys, vaig descobrir perquè no l’entenia, i ara encara he d’acabar-me’l per poder comprendre’l.
En definitiva es tracta d’una detallada narració i descripció dels fets que crida sobretot l’atenció del lector amb un curiós idioma, el “Nadsat”, que significa adolescent, es una argot juvenil inventada pel mateix escriptor, Anthony Burgess i que, en gran part, es rus. Idioma que he utilitzat jo imitant el llenguatge d’Alex.
Qui sap, tal volta, aquesta curiosa seqüència de casualitats faça que m’acabe interesobant pel mon de la lectura i cuperant-me un llibre pel dia de San Jordi.
dijous, 29 d’abril del 2010
Paraula Vs. Imatge
Tots hem escoltat o dit més d’una vegada que una imatge val més que mil paraules, sense pensar que aquest dit, provinent dels EE. UU. –el principal país promotor del pensament únic–, podria considerar-se com una apologia de l’analfabetisme. I pot ser siga així, ja que defèn la supremacia del poder de la imatge per damunt del de la paraula. Així que, pel contrari, altra gent pensa que una paraula val més que mil imatges. Per la meua banda mai m’ho havia plantejat així fins un dels nostres debats de la classe de psicologia.
Evidentment perdem informació si sols se’ns presenta una imatge sense que ens siga explicada amb paraules. Però també hi ha situacions en què a més de les paraules necessitem imatges per explicar-nos.
Per la meua part, pense que és una errada tindre format un concepte de la paraula o de la imatge merament explicatiu o informatiu i que s’exclouen l’una a l’altra. Crec que es complementen i que, al igual que una pintura pot interpretar-se, la poesia també; ja que en això es basa la bellesa, en l’expressió, que és el que tractem de fer amb paraules i imatges.
No hem de menysprear una pel·lícula per ser poc fidel al llibre en que esta BASADA, ja que mai pot ser exactament igual. Son dos arts diferents i es tracta d’una interpretació. I si, com diu Nietzsche, el llenguatge es metafòric, no estem fent una interpretació de les paraules amb una imatge?
Evidentment perdem informació si sols se’ns presenta una imatge sense que ens siga explicada amb paraules. Però també hi ha situacions en què a més de les paraules necessitem imatges per explicar-nos.
Per la meua part, pense que és una errada tindre format un concepte de la paraula o de la imatge merament explicatiu o informatiu i que s’exclouen l’una a l’altra. Crec que es complementen i que, al igual que una pintura pot interpretar-se, la poesia també; ja que en això es basa la bellesa, en l’expressió, que és el que tractem de fer amb paraules i imatges.
No hem de menysprear una pel·lícula per ser poc fidel al llibre en que esta BASADA, ja que mai pot ser exactament igual. Son dos arts diferents i es tracta d’una interpretació. I si, com diu Nietzsche, el llenguatge es metafòric, no estem fent una interpretació de les paraules amb una imatge?
diumenge, 21 de març del 2010
T'estime, t'estimo, t'estim... ♥
El que en aquesta cançò de la Gossa Sorda a primera oida sembla una cançò d'amor, en realitat es tracta d'una denúncia. Sí que es tracta de dos enamorats, però l'ambient on succeix l'acció són els "carrers de Ciutat Vella" (València), durant la dictadura de Franco -o temps abans o temps després-. L'escena es preciossa, fins el moment en què arriben els militars i... Bé, "ja saps que passa...", ja que el "t'estime, t'estimo, t'estim..." d'algun o dels dos amants està inacabat.
Una altra cosa més que podem dir sobre aquest grup i de la deducció de que es tracte d'aquest context es el títol del disc "Saó". "Saó" és a més una revista que va ser fundada a l'any 1976 a València, després de la mort de Francisco Franco. Tractava temes d'actualitat, culturals, socials, religiosos... amb molta seriositat, però sobretot una de les coses més importants per aquella época: El reconeixement i la defensa de la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya i les Illes Balears.
Espere que us agrade! ^^
Una altra cosa més que podem dir sobre aquest grup i de la deducció de que es tracte d'aquest context es el títol del disc "Saó". "Saó" és a més una revista que va ser fundada a l'any 1976 a València, després de la mort de Francisco Franco. Tractava temes d'actualitat, culturals, socials, religiosos... amb molta seriositat, però sobretot una de les coses més importants per aquella época: El reconeixement i la defensa de la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya i les Illes Balears.
Espere que us agrade! ^^
divendres, 19 de març del 2010
And the Oscar goes to...
Ha arribat el moment de triar el millor blog, i per decidir qui són els tres guanyadors he seguit els següents criteris:
1.- He descartat els blogs que han pujat totes les entrades obligatories,
2.- he triat els que han pujat entrades voluntaries, i
3.- he votat els que més firme i/o visite perquè considere més interessants, m'han cridat l'atenció...
Per aquesta raó he triat com a blog vencedor el de Laia Camprodon, en segon lloc el d'Alba Antequera, i en tercer lloc el de Laura Olivares.
Sort... I que guanye el millor! ;D
I com a comentat Laia, al final ha sigut així, perque ningú ha guanyat! I jo, que molt al meu pessar he traicionat els meus ideals anarquistes i m'he decidit ha votar, no ha servit de res! :S Després encara es vol que es confie en la democracia... A això, jo responc:
P.D.: Per insensats així, Hitler va arribar al poder! XD
1.- He descartat els blogs que han pujat totes les entrades obligatories,
2.- he triat els que han pujat entrades voluntaries, i
3.- he votat els que més firme i/o visite perquè considere més interessants, m'han cridat l'atenció...
Per aquesta raó he triat com a blog vencedor el de Laia Camprodon, en segon lloc el d'Alba Antequera, i en tercer lloc el de Laura Olivares.
Sort... I que guanye el millor! ;D
I com a comentat Laia, al final ha sigut així, perque ningú ha guanyat! I jo, que molt al meu pessar he traicionat els meus ideals anarquistes i m'he decidit ha votar, no ha servit de res! :S Després encara es vol que es confie en la democracia... A això, jo responc:
P.D.: Per insensats així, Hitler va arribar al poder! XD
divendres, 12 de març del 2010
Cròniques de l'ESO: 4rt de l'ESO (curs: 2008-2009)
Ja érem els veterans de l’ESO! Era a 4rt, i ja no tenia tanta por, després de vore que havia passat 3er, que ja començava a tindre un nivell, a més em van dir que aquest curs era molt més facil. Il·lusa! Vaig agafar-me les optatives de ciències: física i química, biologia, informàtica i matemàtiques B –les difícils–. Estava disposada a, en un futur, estudiar medicina, però em vaig adonar de que no era el meu i, a pesar de que no haja seguit estudiant ciències, no estic gens penedida de haver-me-les triat en 4rt.
Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.
El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!
Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!
Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...
També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.
Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:
Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!
Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:
L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!
Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!
L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!
Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...
Tornàvem a ser una classe gran, però aquesta vegada no era perquè hi haguera una menuda i una gran, sinó perquè les havien unit. Mentre els de línia valenciana estaven dividits entre els que eren de ciències i els de lletres, nosaltres estàvem barrejats tots al mateix grup. Dos dels meus amics es van canviar d’institut, un altre d’amistats –a les quals, després vaig conèixer– i així sols quedava un, però que a més no estava a la meua classe. Per sort, a classe em va tocar amb una amiga de l’escola amb qui en l’ESO encara no hi havia coincidit en cap grup, aquest amic meu que havia canviat d’amistats, però amb qui encara tenia relació, l’amiga que havia fet a tercer i una amiga seua amb qui em vaig seure durant les optatives, era l’única que coneixia, ja que no coincidia en cap altre amic en aquestes classes, i així vaig trobar la seua amistat que també dura fins hui en dia.
El no tindré cap amic a les optatives em va servir per conèixer gent nova o fer mes amistat amb gent que ja coneixia un poc d’abans. Com una xica amb qui em seia al seu costat en classe d’informàtica i darrere en classe de biologia –ella i la seua germana, que es van convertir en les meues amigues, son les persones mes extrovertides que mai he conegut– o una altra companya de la classe de física i química, amb qui tenia en comú la mateixa mestra de dibuix. A partir d’elles i d’altres companys mes vaig aconseguir integrar-me en el seu grup –amb qui també anava el meu amic–, on son un fum de gent meravellosa i de qui estic contentíssima de formar-ne part! Quan vaig conèixer millor a alguns d’ells va ser durant les olimpíades matemàtiques, i no sols a ells, sinó a més gent! Com una xica amb qui després vaig coincidir al Varos, un bar d’ací, de Castelló. Em va donar vergonya i em vaig sentir frustrada al vore que era incapaç de resoldre cap problema, però igualment m’ho vaig passar molt be!
Aquest any vaig tindre mestres que podria dividir en dos grups oposats i ben diferenciats entre els que eren bons i roïns, i la resta estaria al entremig. D’entre els bons cal destacar a Balma, la tutora i a més mestra de castellà, amb qui vaig aprendre sobretot literatura d’una manera molt senzilla; Manolo, el mestre de biologia, amb qui per fi vaig aconseguir entendre-la, encara que calguera desxifrar els seus dibuixos de xiquets i animals que no son gens fidels a la realitat, amb ell vaig passar dels notables de 3er als sobresalients; i per últim però no menys important, sinó tot el contrari, Pedro, el millor mestre de tota la “historia” –podria escriure sobre cadascuna de les seues inoblidables i peculiars classes, però arribaria al limit de caràcters que es poden escriure en cada entrada sols amb això– i que, a més, també es va convertir en un amic!
Influenciades per aquest mestre, una amiga i jo vam anar a la Otaku Matsuri, una concentració de manga amb jocs de rol, concursos de para-para, de cosplays... Jo, com que mai hi havia anat, no tenia moltes ganes, però en arribar va ser diferent: M’ho vaig passar tant be, que vaig tornar al dia següent! Allí vam coincidir amb les meues extrovertides amigues i vaig conèixer molta mes gent simpatiquíssima! Va valdre la pena anar-hi! Ara tracte de no perdre’m altres events de les mateixes característiques...
També aquest any seria el segon que aniria amb ella a la Nit de l’Art, una nit bohèmia als carrers de Castelló, tant i que no sembla la mateixa ciutat! Es poden fer activitats i visitar els diferents museus o exposicions. Ara tampoc em perd cap.
Aquesta mateixa nit em van entregar un premi de pintura, pel quadre Somiadora en la categoria escolar del concurs de l’institut Ximén d’Urrea, de l’Alcora i la meua amiga Laura, va quedar tercera, però jo seguisc pensant que ella el mereixia moltíssim més que jo:
Per a la Magdalena d’aquest any, com les coses entre els amics s’havien refredat, jo no vaig eixir amb ells, sinó amb un nou amic que havia fet a dibuix i els seus amics. Aquest any de festes es pot resumir en fira, hippies i concert de la Oreja de Van Gogh, però encara que foren monòtones, van ser unes bones festes!
Si cap destacar alguna cosa d’aquest any es que per fi em van deixar tindre un gos, Phoebe, després de demanar-lo des d’on m’arriba la memòria:
L’excursió del final de curs d’aquest any va ser a Itàlia, i vaig anar acompanyada dels meus nous amics. El viatge ja va començar be en el moment en què vam pujar al bus per anar a Barcelona, ja que ens vam seure a la part de baix d’aquest, que tenia tauletes i vam poder jugar a cartes tot el trajecte. La resta de viatges entre ciutat i ciutat van ser igual de divertits: quan ens gravaven mentre dormíem, escoltant cantar en italià a Villaplana, fent concursos d’endevinar cançons del MP3 d’un company... El vaixell no va ser gran cosa –i molt menys el menjar, del qual encara conserve un tros de pa que era impossible menjar-se’l– però nosaltres vam aconseguir passar-ho be igual investigant per allí... I a la nit entre els acudits i el Redbull, al final vam aconseguir dormir-nos en aquelles incomodes butaques de la manera que podíem! Totes les ciutats que vam visitar eren precioses, fins i tot San Gimignano, a la Toscana, on es va emprenyar en anar Elena, la mestra de valencià, i d’on vaig comprar tota la pasta. També vam poder muntar en gòndola –cosa que havíem de fer valguera el que valguera, però que al final ens va eixir més barat del normal per ser un grup gran– a Venècia, la ciutat que mes em va agradar de totes, i a més la nit que vam passar al hotel el dia que la vam visitar –el dia que ens en anàvem d’ací ens vam assabentar de que havia mort Michael Jackson i alguns de nosaltres vam concloure que podria estar viu, per mantrindre el mite com Elvis Presley–; vam menjar macedònia, li vam tocar un pit a Julieta, vam aprendre paraules en italià que creiem que no usaríem i al final ho vam haver de fer, vam vore a la televisió Bob Esponja i South Park en italià i també vam vore el Naixement de Venus de Botticelli, quadre que ja m’encantava i em va deixar bocabadada en veure’l en directe, igual que l’escultura del David de Miguel Ángel. A Siena, mentre intentàvem vore-ho tot es va ficar a ploure de tal manera que resultava impossible arribar al bus, però, encara així, un amic i jo volíem vore-ho tot i ho vam aconseguir, però a costa d’arribar els dos tot mullats al bus i d’agafar un refredat. En arribar al bus ens vam assabentar de que el porter que fins aquell moment era del Castelló, Xavi Oliva, després de set temporades, fitxava pel Villarreal. Això no s’ho van agafar molt be els albinegres, però jo em vaig alegrar sols pel fet de vorels així! L’últim hotel per on vam passar va ser el millor per... sssh! Vam dir que guardaríem el secret! Eixa ultima nit la vam gaudir de veritat en veure el nou look d’un amic nostre i la reacció de la resta de la colla. En anar-nos-en d’allí, vam deixar a Óscar una mini-salsitxa a la caixa fort de l’habitació, ja que ningú volia menjar-se-la, li havíem agafat estima! Al pujar al vaixell per tornar a Espanya, em vaig adonar de que em faltava el DNI –creia que el tindria per algun lloc, però en arribar a Castelló i vore que no estava, em vaig ficar a pensar en quin lloc de tots els que vam visitar podria haver-lo perdut, però crec que no ho descobriré mai–. En aquest vaixell vam llogar una cabina de quatre persones per a set i vam dormir dos en cada llit, excepte el malalt... Després de pujar a la coberta i escoltar unes quantes cançons que van tocar amb la guitarra, ens vam anar a dormir. Allí, com anècdota d’açò ens queda el record del llum que es va desprendre del sostre i que vam intentar reparar de mil maneres... Increïble!
Sí el 2006 va ser marcat per la grip aviar, aquest ho va ser per la porcina, i al nostre institut per la tuberculosis. Teniem por d'aquestes enfermetats, però ja sabiem que tots anavem a morir, ja que el mòn s'anava a desintegrar per una serie d'investigacions amb l'accelerador de partícules. Però ahí estaria Super-Obama per salvar-nos! Que va ser per a aquest any quan aquest es va convertir en el primer president negre dels Estats Units i que pel fet de prometre aconseguiria també aquest any -encara que més endavant- el Nobel de la Pau. El que no va parar de rebre premis, va ser el Barça, el primer i únic equip que aconseguix el Triplet -copa, lliga i champions-, fet important per els seus seguidors, però no tant per a mi, que no podia acabar sense anomenar el Villarreal, sense oblidar-nos que ,també aquest any, es convertix en no en el primer, però sí en l'únic equip que té el seu filial en segona divisió!
L’estiu que vaig passar després d’aquest viatge no va ser menys divertit. Vaig acabar perdonant-me amb els meus amics i vam quedar quasi tot l’estiu a la platja i a la piscina, vaig aprendre a muntar en bicicleta i un dia vam tornar uns en patins i altres en bici des de Castelló a Benicàssim, un altre vam anar a jugar al minigolf, un altre al cine a l’aire lliure, un altre a pescar, les nits en el espigó o perseguint el bus muntada en la meua bici però conduïda per un dels meus amics... I els caps de setmana venia la meua família amb les meues nebodetes nou nates. Un fet per recordar d’aquestes vacances seria el concert d’Enrique Bunbury al qual vaig anar amb la mateixa amiga amb qui vaig anar a l’Otaku Matsuri i a la Nit de l’Art. Aquest és el primer concert per el qual he pagat per anar a veure’l i no estic gens penedida! Després de fer cua, jugant a cartes, escoltant les seues cançons i parlant amb la resta de la gent –com dues germanes, que el seguien des de que formava part d’Heroes del Silencio, des del ’84! Bunbury ja les coneixia i tot!–, però finalment vam aconseguir gaudir d’aquell fantàstic concert en primera fila!
Fets increïbles, de bons i de roïns, que mai oblidaré! Però, ara comença una nova etapa...
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
