Estábamos yo, Alex, y mis tres drugos, Pete, Georgie y el Lerdo, que realmente era lerdo, sentados en el bar lácteo Korova, exprimiéndonos los rasudoques y decidiendo qué podríamos hacer esa noche, en un invierno oscuro, helado y bastardo aunque seco. El bar lácteo Korova era un mesto donde servían leche-plus, y quizás ustedes, oh hermanos míos, han olvidado cómo eran esos mestos, pues las cosas cambian tan socorro en estos días, y todos olvidan tan rápido, aparte de que tampoco se leen mucho los diarios. Bueno, allí vendían leche con algo más. No tenían permiso para vender alcohol, pero en ese tiempo no había ninguna ley que prohibiese las nuevas vesches que acostumbraban a meter en el viejo moloco, de modo que se podía pitearlo con velocet o synthemesco o derncrom o una o dos vesches más que te daban unos buenos, tranquilos y joroschós quince minutos admirando a Bogo y el Coro Celestial de Ángeles y Santos en el zapato izquierdo, mientras las luces te estallaban en el mosco. O podías pitear leche con cuchillos como decíamos, que te avivaba y preparaba para una piojosa una-menos-veinte, y eso era lo que estábamos piteando la noche que empieza mi historia."
I ara qué passa, eh? Així, estimats drugos, és com comença la historia del málchico Alex, el protagonista de la novel·la d’Anthony Burgess, “La Naranja Mecánica”.
Joroschó germans, doncs, si us pareix, jo us contaré la rascaso de com vaig arribar a conèixer aquest llibre a l’estil d’Alex. Tot va començar l’any passat, quan en classe de historia, Pedro, el millor mestre que mai he tingut, un dia ens va anomenar una peli amb aquest títol... Com que em va interesobar, jo vaig intentar enrecordar-me’n del nom, però, a pesar d’haver-me exprimit la quijotera, va ser inútil; quan vaig arribar a domo, ja se m’havia oblidat. Va anar passant el curs i es va acabar sense que li’l tornara a preguntar.
Aquest any, també per una chepuca, vaig conèixer un grup, “Los De Marras”, i va ser a través d’una curiosa warble seua que he acabat escoltant-les totes. Una d’elles, “Dicen”, anava introduïda i conclosa per unes paraules que no corresponien a la golosa del cantant, així que vaig buscar en internet d’on podien provindre. Es tractava de la pel·lícula “La Naranja Mecanica”, títol que ja m’era familiar, així que vaig decidir descarregar-me-la.
Després de videar-la sense entendre-la, ja que si la veus superficialment com ho vaig fer jo sols et quedes en que es tracta d’una peli de sexe, drogues, que substituix el Rock and Roll per Beethoven i que afegix ultraviolència; que és una manera ràpida de contar-la, tal i com li la vaig resumir a un dels meus drugos. Però jo vaig decidir profunditzar en ella i vaig buscar una critica, i en vaig trobar una de bona, amb la qual s’aconseguix apreciar-la millor. Així que la vaig tornar a videar. Encara així el final se m’escapava i, com que vaig vore que aquesta chudesña peli d’ Stanley Kubrick esta basada en l’encara més chudesño llibre de Burgess –això diuen, jo encara no ho sé–, vaig decidir cuperar-me’l. Amb el pròleg, al menys, vaig descobrir perquè no l’entenia, i ara encara he d’acabar-me’l per poder comprendre’l.
En definitiva es tracta d’una detallada narració i descripció dels fets que crida sobretot l’atenció del lector amb un curiós idioma, el “Nadsat”, que significa adolescent, es una argot juvenil inventada pel mateix escriptor, Anthony Burgess i que, en gran part, es rus. Idioma que he utilitzat jo imitant el llenguatge d’Alex.
Qui sap, tal volta, aquesta curiosa seqüència de casualitats faça que m’acabe interesobant pel mon de la lectura i cuperant-me un llibre pel dia de San Jordi.
