La Literatura Trobadoresca és la primera mostra de literatura culta que va aparèixer al segle XII a les corts aristocràtiques de l’antiga Occitània, situada al sud de França; i es va expandir per tota l’Europa cristiana al llarg del segle XIII. Aquestos fets els podem situar a l’Edat Mitjana (S. V-XV), però concretant més, al dividir aquesta època en dos: l’Alta Edat Mitjana (S. V-XI) i la Baixa Edat Mitjana (S. XII-XV), la Literatura Trobadoresca correspondria a aquesta segona meitat. "El feudalisme va ser el sistema social, polític i econòmic propi de l’Edat Mitjana a Europa. Els regnes es dividien en territoris governats per nobles o membres de l’església que mantenien una relació de dependència o vassallatge amb el rei. Els serfs treballaven les terres, propietat del senyor feudal, i a canvi, havien de pagar-los per aquest ús i formar part del se exercit en cas de guerra." Aquest període de temps va ser anomenat Renaixement del segle XII, i va sorgir a partir d’uns canvis en la societat i en l’economia d’Occitània, que va promoure noves formes culturals entre les corts reials i feudals i els monestirs, i l’aparició d’un model humà nou, culte i refinat, amb el que naix la cultura cortesa. Els nous temes que es tracten a la cultura cortesa són dos: la narrativa de cavallers (la guerra), en què el gènere per excel·lència és el sirventés i la lírica de l’amor cortés (l’amor), en què el gènere per excel·lència es la cançó; que no són escrites en llatí, sinó en occità, per això aquesta es converteix en llengua de gènere.
La gent que es dedica a la realització i transmissió de la Literatura Trobadoresca són:
Els poetes escrivien en llatí sobre temes religiosos.
Els trobadors i trobaritzs (o dones trobadores), amb una posició social més elevada, escrivien per primera vegada en una llengua romanç, l’occità, sobre temes amorosos que acompanyaven amb instruments.
Els joglars, amb una posició social més humil, s’encarregava de cantar i difondre les composicions dels trobadors.
L’amor cortés, es un tema de la literatura amorosa que va sorgir entre els trobadors d’Occitània a finals del segle XII i principis del segle XIII. Es tracta d’un joc de galanteria entre la dama, casada, per interessos socio-econòmics, independentment dels sentiments, i amb un elevat poder i posició social, i el trobador, que exalta les qualitats de la dama, com la seua bellesa o el seu poder, per aconseguir favors, amor o protecció. Es tracta d’un amor idealitzat, espiritual i religiós, no passional ni sexual; per això la dona es converteix en un objecte de culte. Aquest amor sorgeix contra els tradicionalismes i els costums feudals, especialment critica els matrimonis convencionals en els quals la dona sols apareix com a mare i esposa fidel. Per això és un ritual de caràcter adúlter, per què és necessari guardar el secret i no perdre la mesura, és a dir, un amor distant en que es controle la passió; per això a l’ultima estrofa o cobla s’utilitza el senyal, una clau secreta per que la dama sàpiga que s’adreça a ella. La relació entre la dama i el trobador es com la relació de vassallatge entre el senyor i els súbdits, la dama es converteix en el senyor i el trobador en el vassall, en què els uneix un vincle de fidelitat, el trobador ha d’amar incondicionalment la dama. Així s’estableix el paral·lelisme amb els personatges, per el qual la dama és anomenada midons ("el meu senyor") pel trobador que és anomenat om, si el marit és assabentat d’aquest amor pels xafarders, anomenats llausengers, és anomenat gelós. La dama no es mostra accessible, per això el trobador ha de passar per diferents etapes o esglaons per a aconseguir-la a ella, no el seu amor, ja que ell no es sincer:
Fenedor, o tímid, no parla ni mira a la dama estimada.
Pregador, demana a la dama que l’estime, que li permeta ser el seu servidor i vassall.
Entenedor, la dama tolera i accepta que l’estime.
Drutz, consuma físicament l’amor amb l’estimada.
Els que s’encarregaven d’escriure la lletra i compondre la música de temes amorosos com l’amor cortés eren els trobadors i trobaritz (o dones trobadores). Les seues composicions poètico-musicals en les quals el tema central quasi sempre era l’amor, s’observen característiques semblants i diferenciants.
S’assemblen en que els dos han de seguir una tècnica rígida, per això s’exigia una elevada formació i una determinada especialització, ja que havien de ser músics i poetes a l’hora. Com que l’amor no era freqüent en els matrimonis nobles, ja que es casaven per interès, els dos el buscaven fora de les normes socials del compromís, no cantaven ni a la muller ni al marit, per això els dos havien de guardar el secret baix el senyal.
Es diferencien en que els trobadors eren reis i grans senyors feudals i les trobaritz les dones i les filles d’aquestos nobles, les composicions dels trobadors eren idealitzades i espirituals amb l’aparença d’un amor platònic i les de les trobaritz eren realistes i directes amb sensualitat i referències a l’amor carnal, els trobadors dedicaven aquestes composicions a dones nobles amb una posició més elevada i les trobaritz a cavallers i trobadors, trobadors i trobaritz han de mantenir el secret per què no s’assabente l’home de la dama, però per raons diferents, els trobadors perque li uneix un vincle de fidelitat al seu senyor que incompliria i les trobaritz perque ha de lliurar el seu honor de calumnies i gelosies del seu marit.
Les trobaritz no es van expandir tant com els trobadors, ja que no hi eren moltes en comparació amb aquestos. Açò es devia al baix estatus social de la dona a l’Edat Mitjana, ja que eren utilitzades pels homes, doncs eren considerades de la seua propietat, del pare abans de casar-se i del home desprès de casar-se. Segons la classe social vivien amb un major o menor benestar, però en pocs casos tenien veu del seu destí i no podien defensar-se davant la llei, açò es devia al pes que exercia l’església en la societat de l’Edat Mitjana.
Les trobaritz sols van sorgir a Occitània, ja que a les Croades a les que els cristians anaren a Jerusalem per expulsar als infidels musulmans, dutes a cap pel Papa Urbà II, van reduir un enorme nombre d’homes, sobretot nobles i cavallers, cedint així a les dones el control dels feus. A més, el caràcter dels occitans era mes flexible i tolerant degut a la barreja de religions i cultures que es donaven, pel que feia diferents les lleis i costums. Aquestes incloïen a les dones al heretar les terres, aquest dret de possessió lis va atorgar poder polític i que foren més lliures. Com a conseqüència d’aquesta llibertat, es va promoure entre elles les arts com ho es la poesia.
